.

.

.

.
.


.

.
.
.

dissabte, 3 d’abril de 2010

Silenci 2010


Segurament, ha sigut la Processó del Silenci d'Ontinyent que ha comptat amb més públic, i això feia que, al principi, la sensació de nervis i d'inseguretat fóra més gran. Arribarà a temps el Via Crucis i no els farem esperar. Estarà a punt tota la gent? Pobra Dona Verònica que s'estrena hui i està feta un flam per si no li ix bé el paper. I la Magdalena agradarà? Finalment, amb el mos en la gola encara i molta pressa per vestir-se tots, el Via Crucis es retarda, i a una cridada del Clavari, els llums de l'Ontinyent vell s'apaguen. Llavors, un clam callat però perfectament audible s'escolta entre el públic. Apareix el Germà Major de la Soledat i els representants de l'Expiració. El Macip ja els espera fa estona. Encen la gran torxa i la plaça entra en penombra. Enguany, els focus de la televisió no semblen tan agressius. Potser la nit fa més dolç el moment, no fa massa fred, i es nota el calor de la gent. Ja s'escolten els tambors. Ja arriba l'Andador. Ja demana permís per començar i els capitostos el donen. Llavors, hi ha un xiquet a vora del Macip que obre més els ulls, sa mare li diu que van a fer els tres colps a la porta. El Macip du la mà al Majordom de l'Expiració per a fer encara més pausats i secs els avisos. Un, dos, tres... i la porta grinyola, el públic conté la respiració i llavors s'obre el pas franc a una església enfosquida, d'on ix la Creu de Guia. Els tambors tornen a sonar i la processó va avançant... Una a una, van passant en Silenci totes les confraries i germandats d'Ontinyent. Alguns confrares saluden el Macip i aquest es torna el salut amb una reverència. Passen les cadenes una a una. Passen els xiquets de la Dolorosa amb dolços fanals de colors. Passa la seriositat de la Ròssega arreplegada. Els claus de Crist de finca vella i la corona d'espines que ens vingué de Jerusalem. Llavors és el moment de l'eixida de la Verònica. Sant Joan de la Palma, tota enjoiada, ja ha passat. La Verònica tremola, avança, s'atura, retrocedeix en sentir que al darrere d'ella ve un penintent en creu a qui li torcarà el suor. La gent conté l'alé, tot ix bé i tot és dolorosament preciós. Avancen els romans, van passant gents i personatges. De sobte arriba la Capeta de la Sang, la darrera de les Confraries comunes per la sort que dóna el respecte a la degana de tots nosaltres, i entre ella apareix la Magdalena tal i com el Macip l'havia somniada, oculta, brillant, emotiva, i amb el Sant Calze que tant respecta el Clavari. Passen i és l'hora de l'Expiració. Ix el Crist de la Misericòrdia. El Macip es sorprén, no sabia que li havien afegit una llum verdosa, bona pensada. Ix en tromba la gent de la Soledat. No tingueu tanta pressa. Diuen que ha estat Fani qui ha llegit l'oració dels portadors. La imatge avança, i ix poc a poc. El Macip es posa al davant i somriu a Ceci i sa cosina, que són les encarregades d'anar cremant l'encens. Al davant van els amics de Bellreguard que han volgut acompanyar-nos. Les Trebanelles de la Vila trenquen els núvols de silenci del cel i la Soledat va baixant entre les converses de la gent que no respecta el temps de l'emmudiment. El pare Fernando presideix el pas amb el pregoner al costat. José Luis Belda s'ha habillat amb una capa molt elegant. Al darrere, el president de l'Expiració, el nostre Germà Major i la senyora Alcaldessa que presideix els 400 anys de la seua confraria, la de l'Ajuntament d'Ontinyent.



Anem baixant, els cables elèctrics i d'altres menesters tallen el pas de la Soledat. A cada instant, cal fer l'esforç ingent de baixar-la als braços, passar-la i tornar-la a pujar als muscles. La gent ofega algun crit quan veu com bamboleja les primeres vegades. L'experiència correguda farà que, a poc, eixe membreig esglaiador s'acabe. Només queda el difícil pas fins a la Plaça de Sant Pere de Verona i això també acaba passant. Quanta gent en la plaça, quanta gent en l'Atzucac. A meitat de la Trinitat, quan s'eixampla, el cap dels Portadors s'acosta al Macip i li comenta l'escena de la Mare de Déu i les brosses de la façana abandonada, que quina bellesa més estranya. El Macip no acaba d'entendre com cap tanta gent al Callarís que mira. I hi ha gent assentada en cadires al carrer dels Hams, i l'Ajuntament està ple. Ja som a baix del tot, i ara només cal que pujar depressa... La Soledat s'aparta poc de la seua confraria. Enguany sembla que les coses estan eixint bé. Pugem i en arribar a l'Era del Regall, girem cap el convent carmelità en senyal de respecte. I en pujar la costera del Fossaret, hi ha tota la nostra gent que ens llumena i espera.



Entrem a l'església. El Macip apaga la torxa, es retira la caputxa i es posa el capell que ha estrenat hui, com el que duia el Macip de fa 400 anys, o semblant... El pare Fernando mira el Crist. Enfront té la Soledat. Fa l'oració breu i als dos els nomena. Queden unes poques persones per fer-se fotografiar. Després, ens perdem en la meravella reconstituient que acaba sent el xocolate.



A l'endemà de matí, el Macip engeja l'ordinador i es troba emocionat amb les cinquanta fotografies que li acaba d'enviar Juan Torres. Són autènticament meravelloses. Duen cada moment a la memòria i el guarden després com a sentiment viscut, irrepetible i inoblidable.
Definitivament ha estat el nostre Silenci...


Ací mateix teniu més fotografies:
-10 que ens envia el confrare Moisés Llopis.