diumenge 20 de maig de 2012

Jéssica ha pres la "Comunió"...


I nosaltres no podíem passar sense oferir-vos alguna foto de l'event. Faltaria més, que la xiqueta és un sol! Com tots els nostres confrarets... I ací teniu Jéssica amb els seus pares, tots ben guapots.

Moltíssimes felicitats!



Fotos de Salva Sanchis

dissabte 19 de maig de 2012

Primer combregament de Jéssica López Albuixech





Una bona notícia... El proper diumenge 20 de maig, la nostra confraresseta Jéssica López Albuixech, filla dels nostres confrares Gregorio i Ana, rebrà la primera comunió.
L'acte tindrà lloc a les dotze del migdia en l'església de l'Assumpció de Santa Maria i esperem que siga preciós i inoblidable per a ella, els pares i el germanet i tota la seua família.

Una abraçada ben forta, i la felicitació més sincera, de part de tota la Confraria de la Soledat d'Ontinyent.


divendres 13 d’abril de 2012

Les processons del matí del Divendres...



Després d'alçar les tanques i deixar ben neta la plaça de la Vila, enguany l'esmorzar es traslladà al Bar el Llombo. Foren molt menys els confrares i amics que ens juntàrem, respecte als anys anteriors, a tastar la Pericana del nostre Germà Major, que sempre és cosa de tocar a glòria... No passa res, que com sempre hi hagué bona conversa i idees per a properes edicions de la Setmana Santa...



Les primeres processons de trasllat, matineres del tot, deixaren pas a les darreres, a les que sí que poguérem assistir bona representació de la nostra Confraria. La plaça de Dalt estava bastant plena tot esperant l'Encontre Dolorós de les confraries del Nostre Pare Jesús Natzaré i la Dolorosa, que es desenvolupà amb total normalitat. El pare Fernando Fuertes ens dirigí un sermó reflexiu i ben directe, un poc desacostumat pel que d'ell havíem escoltat fins aquell moment,  abans que les germandats començaren el seu pujar el Regall i la Magdalena fins l'església de la Puríssima Sang.



Immediatament passaren els germans de l'Expiració i del Patrocini, als quals cal felicitar per la seua formalitat i per la tasca de restauració del seu Crist titular que han fet recentment i l'han deixat ben digne, preparat per rebre la seua devoció... 


La Processó del Silenci




Finalment, la Processó del Silenci va arribar a bon terme. No havíem patit massa per l'oratge, un ventijol de vesprada apartava els núvols. Però com que les previsions insistien en models de pluja ràpida i sorpresiva i ja es comptava amb l'amarga suspensió de la Processó de la VI Estació en la vespra, ho tinguérem com un regal. Una nit fresca amb lluna gairebé plena que conformava un marc preciós pels fotògrafs.



Els confrares i confraresses de les distintes agrupacions ontinyentines tingueren a bé conformar el nostre seguici, que s'inicià amb un considerable retardament i entre el clamor d'un públic que no entenia el retard del Via Crucis parroquial sent com era que s'havien apagat puntualment les llums de la plaça. Aquest darrer fet es deu només a la coincidència cojuntural d'estalvi energètic. Siga com fora, tots estiguérem preparats per acomplir el nostre paper processional. L'Andador demanà permís als Presidents, el Macip va obrir la porta junt a la Majordom de Processó de l'Expiració. Pogué participar per primera vegada el nostre Judes i els romans de l'Expiració, i s'estrenà l'Ecce Homo humà.

Immediatament la Verònica desplegà el llençol sobre el rostre de Jesús, una rècua de confrares de la Soledat portaren cadenes penitencials, i en desfilar la confraria degana, La Capeta de la Sang, fou el torn de la molt organitzada confraria de l'Expiració, amb el Crist de la Misericòrida, i la Confraria de la Soledat.


De la resta de la processó, cal destacar el pas de la mateixa per davant de la nostra Seu. La gent que allí es trobava estava ben emocionada. El pas pel Portal de Sant Roc mereix capítol a banda. El primer dels arcs era de molt difícil pas. Les barres del darrera fregaven el terra quan la corona de la Mare de Déu només passava per dits... el pas i l'alçament varen alçar l'aplaudiment espontani dels centenars de persones que l'havien esperat en les Eres del Regall i la Pujada al Fossaret. Un riu de gent que anà retirant-se a mesura que nosaltres enfilàvem el barri del Llombo, de manera provisional i a contracor. De cap manera pot entendre's allí un Silenci, i en això fórem tots de la mateixa opinió.
Després, pujàrem de nou a la Vila, on acabàrem el processionar i repartírem el xocolate i la mona. 
Un bon Silenci per unes gents que tenien ganes de Silenci.




Fotos de Moisés Llopis i Alarcón.

dijous 12 d’abril de 2012

Tot preparant el Silenci


Perquè per la nit tothom tinga el xocolate a punt, cal que algú es passe hores remenant i remenant. Cal que algú talle i embosse mones. Cal reconéixer la importància d'aquestes persones i aplaudir el seu treball. El Dijous Sant és vesprada queferosa...



I tant queferosa... Entre les tanques, les teles, els cotxes que no deixen posar tanques i teles... Carrega furgoneta! I on estan les brides? I les tisores? Dus ací els imperdibles... ja s'han perdut, xe!


Les flors, precioses, al lloc. L'enllumenament a punt d'enllestir. Les barres ben fixes... Tot cal que estiga a punt abans que no obrin l'església pels oficis del Dijous. Acabem prompte, que l'experiència fa mestres. El temps ens acompanya. Hi haurà Silenci, però, i com serà el tirar el Silenci al Llombo?

dijous 5 d’abril de 2012

Canvis urgents en la Processó del Silenci 2012



Les confraries organitzadores de la Processó del Silenci d'Ontinyent, el Crist de l'Expiració i la Soledat, volen fer-los saber que davant l'impediment de mantenir la desfilada tal i com acostumem pels carrers de la nostra estimada Vila a causa de la impossibilitat de passar pel carrer de la Trinitat, hem decidit mantenir la convocatòria de la Processó, que si Déu vol, eixirà a les 12 de la nit des de la plaça del Fossaret, per recórrer el següent itinerari alternatiu:

Plaça del Fossaret, plaça de la Vila, carrer Església, carrer Major de la Vila (per davant de la seu de la Soledat), plaça de Sant Roc, Portal de Sant Roc, carrer de les Monges Carmelites, carrer del pare Ferran Alzina, Avinguda del comte de Torrefiel, Regall, pujada al Fossaret i plaça de la Vila.

La participació de les Confraries, els personatges bíblics i les imatges serà com sempre, i també hi serà el final de la desfilada , amb la degustació de xocolate i mona pels assistents.

Des de l'organització, volem agrair a totes aquelles persones i institucions que ens ajuden a dur a terme la nostra il·lusió, que volem compartir amb tot el públic, que, esperem, omplirà el recorregut provisional. De ben segur que es produiran moments d'aquells que no s'obliden, com segurament ho serà el pas, per primera vegada, de les imatges pel Portal de Sant Roc.

dimecres 4 d’abril de 2012

Via Crucis del Crist de la Palma 2012


El passat Diumenge de Rams per la vesprada, va tindre lloc la processó-Via Crucis del Crist de la Palma, organitzat per la seua germandat. Fou una sort que l'oratge respectara l'acte, perquè durant tota la migdiada s'anaven acumulant núvols de tronada per Sant Esteve que no predien cosa bona. Però res no va entrebancar la processó i aquesta va partir puntualment de l'Església de la Puríssima Sang.

Fou un Via Crucis més ràpid del que s'hi acostumava. A les nou i quart de la nit venia a acabar. Sembla ser que la reestructuració del recorregut va amenitzar el pas i concentrà més la gent que va tindre a bé acudir. Esperem que la resta de processons setmana-santeres d'Ontinyent puguen desenvolupar-se amb l'èxit que ha tingut aquesta primera!




dilluns 2 d’abril de 2012

"Preu de sang. La construcció de Judes com a símbol de la traïció", per Moisés Llopis i Alarcón

És per nosaltres tot un goig que el nostre bon amic Moisés Llopis i Alarcón ens haja fet arribar aquest escrit en què analitza amb el seu sempre interessant criteri, el paper del darrer dels personatges processionals que hem tret en el Silenci, el de Judes, que ell mateix va ajudar a crear amb tota una il·lusió que cap plutja ni oratge pot desfer. Moltes gràcies, Moisés, pel regal que fas als teus amics. Saps que a casa hi ha la taula parada i molta cosa que comentar, proposar... i il·lusionar i fer!









Preu de sang

La construcció de Judes com a símbol de la traïció

Moisés Llopis i Alarcón



Cascun cor d'om yo veig pus dur que post;
algú no•s dol si altre null mal té.

Ausiàs March, LXXVII



Si ens allunyem de les atribucions dogmàtiques que l’Església catòlica assigna al misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist i provem d’analitzar els plantejaments metaliteraris que hi trobem, observarem que cadascun dels personatges que s’organitza al voltant dels esdeveniments centrals és carregat d’un simbolisme únic i d’allò més transcendental que no podem deixar passar i que, al capdavall, explica i argumenta les bases a partir de les quals s’ha constituït aquest dogma de fe.

En aquest sentit, Judes hi té un paper fonamental i representa, si més no, l’eix a partir del qual es conformen cadascun dels episodis d’aquest misteri cristià.

Els referents que ens permeten conèixer la història de Judes Iscariot dins els moments i els llocs on es desenvolupa la mort de Jesucrist hem de trobar-los, òbviament, en els textos de la Bíblia. Concretament, és a través de la veu dels quatre evangelistes que podem saber i atribuir un paper determinat al personatge de Judes. En efecte, el qualificatiu que ben sovint acompanya i permet les referències a Judes és, precisament, el de «traïdor». Ara bé, aquesta traïció esdevé, en primer lloc, un exemple de correcció de l’actitud humana i, alhora, també un element d’un profund simbolisme que assegura la creença en mateix fet de la resurrecció.

Si acceptem els referents escrits que descriuen i assenyalen Judes com el vertader traïdor de Jesucrist, sabem, perquè així ho relaten els evangelis, que, moments abans de produir-se el darrer sopar, «Satanàs va entrar dins de Judes, l’anomenat Iscariot, que era del grup dels Dotze» (Lluc 22, 3). Tot seguit, «aquest se n’anà a tractar amb els grans sacerdots i els caps de la guàrdia del temple sobre com els podria entregar Jesús. Ells se’n van alegrar i convingueren de donar-li diners. Judes s’hi comprometé i buscava l’ocasió d’entregar-los-el sense que es produís un avalot de la gent» (Lluc 22, 4-6).



Trobem, en aquest cas, dos símbols importants de ressenyar, i que després, a mesura que avance el relat, esdevindran primordials en la consideració mateixa de Judes. Encara que resulte obvi, Judes fa saber als sacerdots mitjançant la seua veu que ell es compromet a lliurar el cos de Jesús a canvi de diners. D’entrada, una compravenda de productes no hauria de resultar nociva per a cap de les dues parts; de fet, era una de les pràctiques més habituals del moment. Fins i tot, el tràfic d’esclaus era un dels costums més transitats els dies de mercat. Hi ha, però, un fet que impossibilita aquesta honestedat en el tracte: qui es ven no és esclau, sinó un ciutadà lliure, el fill de Déu. Els motius polítics i religiosos del moment que permeten l’empresonament són, en aquest cas, potser agreujants de la situació, i vertaders determinants de l’interès de prendre Jesús i jutjar-lo. L’element que ens cal assenyalar i retenir és, però, l’assignació econòmica, l’element material a través del qual es produeix el fet i es dóna un primer inici als fets que coneixem. L’elecció d’un element material per sobre d’un d’espiritual, pres amb les mans, per part de Judes, serà, en efecte, un presagi del seu desenllaç.

Arribats al darrer sopar, Judes menja del pa i beu del vi que Jesucrist ha beneït prèviament. Aquesta consagració, que es recupera en cada celebració eucarística, en arribar a Judes, s’anul·la, es neutralitza, perquè l’ha presa, diguem-ne, amb insensatesa, sense els atributs espirituals amb què la reben la resta de deixebles. És això el que li permet acudir al sanedrí i iniciar de facto el misteri de la passió, mort i resurrecció del seu mestre.

Per tant, quan Jesús es troba aïllat a la muntanya de les Oliveres, una nit de lluna plena, i allunyat de qualsevol reunió pública (recordem que fins i tot els deixebles que l’acompanyen s’han adormit), Judes, acompanyat d’un grup de gent o d’un exèrcit, decideix identificar la figura de Jesucrist mitjançant un bes. Aquest fet esdevindrà, al llarg de la història, un dels referents més coneguts de la figura de Judes i donarà peu, fins i tot, a tota classe d’expressions fixades que tindran el bes de Judes com a eix determinant per a assignar precisament la traïció com a acte impur.



Ara bé, aquesta decisió respon, de nou, a una actitud molt més complexa que determinarà, a partir d’ara, les condicions del deixeble. El fet que hagués elegit, precisament, l’acció del bes per assenyalar Jesús irromp en l’escenari com un nou trencament de les assignacions habituals de les accions paganes. Gran part de les cultures orientals i occidentals tendeixen a saludar els seus amics o coneguts més pròxims amb besos a la galta. A més d’un gest de proximitat, representa un símbol d’amor mutu entre dues persones, d’estima personal i consideració màxima. Totes aquelles mostres que no inclouen aquestes preceptives han d’ésser considerades, doncs, traïdores. Aquest és el cas de Judes. Ara bé, la importància d’aquest gest (ben bé podem deduir que hauria pogut elegir altre mètode per identificar Jesús en un espai on hi era del tot sol) rau en el fet de trencar, precisament, amb aquest simbolisme. En altres paraules, el bes, que al llarg de la història ha estat considerat símbol d’amor, en aquest cas es transforma i pren la consideració contrària, això és, d’odi i traïció. D’ací les paraules de sorpresa de Jesús: «amb un bes traeixes el Fill de l’home?». Aquesta traïció, però, no és només contra el fill de Déu sinó també contra l’atribució històrica del bes com a símbol d’amor. La unió entre el bes i la traïció serà, de fet, des d’aquest moment, indestriable.



 
No ens ha d’estranyar, per tant, que Judes prenga la decisió de penjar-se precisament després d’haver rebutjat les trenta monedes d’or i haver-les lliurat al sanedrí, de la mateixa manera que ens són ja conegudes les històries de l’impur que, després d’un fet transcendental, abandona les passions i es deixa governar pel seny, que li senyala un camí adreçat cap a Déu i els seus designis. Ara bé, en aquest cas, la solució no passa pel perdó sinó per la força de la justícia. Així doncs, Judes considera que «he pecat entregant a la mort un innocent» (Mt 27, 4) i, tot seguit, «va llençar les monedes al santuari i sortí. Se’n va anar i es va penjar» (Mt 27, 5).

És així com es tanca el cicle de Judes i també la seua càrrega simbòlica. El fet de colgar-se és, però, importantíssim en la nostra consideració. Tots els elements que s’han produït a l’entorn seu s’han donat a partir de l’ús de la paraula o de parts relacionades amb l’ús de la boca (la gola en el darrer sopar; els llavis en el moment culminant de la traïció). El fet de la seua mort, i que es desenvolupa d’aquesta manera determinada (gairebé programàtica) justifica l’acte com a impur i assegura la captació del missatge que es pretén.




 
D’aquesta manera, Judes representa l’element del Nou Testament a partir del qual s’ha d’entendre el comportament humà i les seues conseqüències. Judes té por, dubta, ven el seu mestre i trenca amb els paràmetres sociològics d’una acció d’amistat per trair-lo. Les conseqüències d’aquestes accions no són, però, les que acostumàvem a veure en relats anteriors, on el redreçament comportava, així mateix, el perdó de Déu i l’acompliment dels seus designis. La força del destí i de les declamacions dels profetes en les quals se sustenta l’esdevenir dels fets que se succeeixen determinen en gran mesura les accions de Judes, així com les de la resta de personatges que hi apareixen. La traïció, en aquest cas, assumida pel subjecte que la fa possible, es converteix simbòlicament en exemple d’adoctrinament de les conductes humanes, o almenys, sí de reflexió i de correcció.

"Com afecta la crisi als més pobres", per Àngel Canet Català

Seguim amb els preuats articles que tenen a bé dedicar-nos alguns amics de la Soledat. Un dels qui esperem sempre és el d'Àngel Canet Català, professor de Benicolet, a qui tant admirem per la seua pedagogia i el sentiment que ens transmet. Aquest any, ha volgut parlar-nos de la crisi econòmica que patim i com afecta als més pobres d'entre nosaltres. Novament li agraïm la seua amabilitat. Esperem tenir-te per ací el proper Silenci, Àngel!







Com afecta la crisi als més pobres?
Àngel Canet Català

Durant tots aquests mesos hem estat sent bombardejats per comentaris i xifres aclaparadores al voltant de la crisi econòmica. Tota la preocupació emesa als mitjans de comunicació gira al voltant del dèficit públic, al deute que ha acumulat el nostre país per excessiva despesa (malbaratament en molts casos) del diner públic. La nostra inquietud és saber com s’han despertat pel matí les agències de qualificació, doncs sabem que un punt amunt o avall, suposa retallades en la nostra qualitat de vida. A jutjar per la informació que ofereixen els telediaris, semblaria que el més important de la nostra situació crítica siga com pot veure’s afectat l’Ibex 35 i els mercats... al servei dels quals ens posem i són ells i els seus interessos els que dirigeixen els passos de les mesures que caldrà adoptar... però, qui es preocupa de com afecta les persones aquesta situació que vivim? I especialment, com pot afectar la crisi econòmica les capes socials més empobrides?

L’origen de la crisi amaga darrere una sèrie de processos i mecanismes difícils d’entendre i d’explicar. Els últims anys hem viscut diverses transicions que ens permeten entendre algunes de les característiques amb què la crisi s’ha concretat al nostre país.

El VI Informe FOESSA posà de manifest el 2008 com els 14 anys anteriors havien contribuït a generar un clima d’eufòria en base a indicadors econòmics i de creixement, a pesar d’aquestes dades s’estaven produint, de manera velada, una sèrie de processos que comportaven un elevat risc. Risc que ràpidament podia convertir-se en perills concrets en cas que es produïra, per exemple, un canvi de cicle econòmic mundial.


I aquest hipotètic canvi es va produir. L’eufòria deixà pas al pànic en un temps rècord. Després d’aqueixos 14 anys d’èxits aparents en a penes uns mesos, eren visibles els primers efectes de la crisi: junt a l’esclat de la bombolla immobiliària començà un procés de destrucció massiu d’ocupació. Aquests processos han ocasionat un increment en la taxa de pobresa (hem passat del 19,5% a quasi el 21%) i de la taxa d’exclusió social (més del 17%). En l’actualitat ens trobem amb més de 1.400.000 llars sense ingressos. I a dia d’avui l’accés al crèdit resulta quasi impossible.

Davant aquest canvi brusc de la realitat no és d’estranyar que el pànic haja posat sobre la taula qüestions difícils de respondre. La realitat genera una situació d’inseguretat i d’incertesa que fa que totes les certeses existent es tambalegen.

De totes les qüestions hi ha dues que donen voltes en el nostre interior de forma convulsa: Quant durarà la crisi? I sobre quins valors construïm una alternativa?


Tal i com recull l’encíclica Caritas in veritate: “la crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís. D’aquesta manera, la crisi es converteix en ocasió de discernir i projectar d’una manera nova”.

Per això, la cerca de solucions no pot reproduir mecanismes que, en el seu moment, no serviren per tal d’evitar la crisi que vivim actualment.

Cal substituir la lògica del mercat per a de la ciutadania (DEMOCRÀCIA I PARTICIPACIÓ). Per viure des d’altres paràmetres de relació (comunicació de béns on el meu pot ser compartit; col.laboració de manera que el que faig ho faig amb altres i de cooperació en coordinació amb altres) i apostar pel desenvolupament de polítiques de responsabilitat i de sentit. Per construir, definitivament, un model de societat vertebrat pel reconeixement de la dignitat de les persones i que no siga esclau de les circumstàncies econòmiques.



 

"La Setmana Santa d'Ontinyent", per Ricardo Úbeda Insa

 El nostre jove confrare Ricardo Úbeda Insa, ens ha donat permís per tal que reproduïm el primer dels textos i dibuixos que està fent per explicar la Setmana Santa d'Ontinyent. En aquesta entrega que ara vos fem arribar, parla de la Processó del Silenci, que a ell li agrada molt.
Esperem que, poc a poc, ens la conte tota!





Diumenge de Rams. Els xiquets són els protagonistes


No podem cansar-nos de dir-ho. Els xiquets són els vertaders protagonistes en la nostra Confraria. I hi ha un bon grapat! Ací teniu una imatge dels qui van pujar a l'Assumpció de Santa Maria per fer-se la foto amb la Soledat. Vam comprovar que tot estava bé, que tots tenien mans perquè havien estrenat roba, com marca la tradició, i lluïen unes palmes precioses entre les quals va notant-se el mestratge de Vicent i Encarna... primer eren les dels seus néts les que portaven caramels i bombons... Ara la cosa s'estén feliçment...

Però i davant el rebombori dels xiquets...




... hi ha el rebombori major dels pares i iaios... Que si no comencem a organitzar-nos (i hi ha qui va fer la salutació marcial a qui, manu militari, va provar a posar una miqueta de seny) allò pareix un galliner de flashos, individualismes i paparazzi destructors, que diria aquella... Però tot molt bé, perquè això vol dir que la nostra gent s'estima eixe acte tan bonic. Qui no vol guardar una imatge del seu menut o menuda amb els seus companys confrarets i la Mare de Déu... Ah, i Encarna, com has eixit de bé en la foto, quina "posse"...



I com que no treballen prou, Salva i Jorge preparen a més l'unflable, perquè els petots puguen disfrutar de valent. Si no fos per la seua activitat constant...


I una de les millors coses... Les tertúlies. El que du Ricardo segur que és herberet. I és que ens el treuen tan fresquet i bo que abelleix després d'un bon dinar. Enguany, tant el pollastre com les creïlles, de categoria, xe...


I ara, ens ve un problema. Beneït problema i que tots foren com ell...! Ací tenim el nostre confrare Sergi "Carxofa". Enguany ha crescut que és cosa d'esbalair. L'unflable ja li va menut i si es posa a saltar junt a Encarni, la duen clara Mariola, Juanfran, Isaac... I a l'any que ve, se'ns faran grans Salva, Ricardo...  Així que els hem agafat per davant i els hem demanat que vagen pensant alguna cosa perquè puguen divertir-se els majorangos, que farem el possible per posar-la al seu abast... Algú va soltar immediatament que volia una "wii"... I el Clavari li va respondre que "demà, demà"... És una joia el veure com van creixent i s'estimen tot allò que van aprenent...
I desseguida et ve el record de quan els duies amb carro en la processó... No hi ha com ells! (Per sort nostra!).

diumenge 1 d’abril de 2012

I després, la Gaspatxada...


Au, vinga a botar i passar-ho bé... I tant que ho diguem sempre, quins diners més ben invertits el botador aquest... que mentres va preparant-se el dinar i es fan els rogles de xarrera, els nanos estan segurs per més que tantes vegades acaben caient uns damunt d'altres. És part del joc...


I el Gaspatxo, així, amb majúscula. Què hi ha menja millor? En el calendari de la Soledat bé podem dir que no. I si a més d'estar tan ben preparat com el preparen els nostres baciners, li afegim el sabor inconfussible de l'all-i-oli que prepara amb tanta paciència el nostre Germà Major... Cosa més gran no podem imaginar!


Ací els tens, en plena escudellada. I amb Encarna encara en recuperació. Quant d'esforç! Quant de donar-se als altres! No els ho podrem reconéixer mai, tot el que fan per nosaltres...


I nosaltres, afamats com estem, acabem repetint i tot. I molt de pressa i més depressa encara, que a les quatre comença la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida i Ricardo toca, i Sergi vol cantar la seua cançó.... Au, amb el mos en la boca tira a córrer. I la resta, mentre els xiquets boten i boten com si no pesara l'excel·lent paella que s'acaben de cruspir, a viure una nova i plàcida sentada. Coca de maleneta, herberet...

Baixem la Soledat...






Un dels moments de l'any més grans, que més esperem els confrares i les confraresses de la Soledat, per íntim, especial i xicotet, és el de baixar la Mare de Déu... Allí tota sola, tot l'any, agafem la bastida, portem el baiard, i en un no res emotiu del tot, ja tenim la figura de Benlliure preparada, esperant a la capella de la Trinitat que li preparen llums i flors per quan arribe el moment de participar en les processons.


I això vam fer ahir, Dissabte de Passió, a l'església de l'Assumpció. Amb un gran retard per coses aquelles de l'Any Sant purissimer que estem vivint, però amb la il·lusió de sempre, i el bon fer també. En un no res, ja teníem la bastida muntada, un bon grapat de confrares esperant i el baiard al lloc. La pràctica fa mestres, diuen. I ja veus a Salva enfilant-se on sempre, on li correspon, i a Sergio i a Jordi ben a prop, baixant la difícil escultura, que no li passe res, i tingueu tots compte amb el braç, per favor, no siga que vos endueu una carícia...
I com sempre, i com mai de depressa, la Soledat al terra. Ja no estarà sola, no...


Poc a poc, amb més estima que no por de fer-li cap mal, la Soledat toca terra fent-se una de nosaltres, com cantarem als goigs...


I cal netejar-la ben acuradament de la pols acumulada durant l'any. Abans de tractar-la com cal, els xiquets s'encarreguen enguany de torcar-li la pols. I li van posar tot el seny a la feina... què no ho fan sempre que es veuen necessaris i responsables. Potser és el millor de la nostra Confraria, eixe futur que es promet...



I desseguida, les fotos. Tots a fer-se immortalitzar amb la Soledat. Eixa és la seua gent, la que se l'estima de veritat...













Quan tothom que ha volgut s'ha fotografiat, i la figura està ben neta i polida, és el moment d'alçar-la a braç per dur-la sobre el baiard.




Cal tenir força i destresa per fer pujar al baiard la Mare de Déu. La base, cal també que encaixe perfectament i que els visos no se n'hagen passat de rosca. En un no res, ja tenim la imatge al seu lloc. I els xiquets, com ajuden.


I arriba el moment en que tot està preparat, i per acabar l'acte, fem una estrena ben esperada. El nostre Macip, a mena d'ex-vot personal, ha editat els goigs que va escriure pel 400 aniversari de la imatge i en què es conta la Passió de Crist a través del dolor de la Mare, la fundació de la Confraria i la seua plenitud agraïda actual. Després d'explicar el perquè del treball, vàrem cantar per primera vegada dues estrofes de les moltes que han estat escrites, amb la melodia tradicional valldalbaidina i, per acabar, el Clavari va llegir l'oració que acompanya el cant. El moment va ser molt especial i, de ben segur que el repetirem amb respecte i alegria, a cada ocasió propícia. La Confraria creix quan els Confrares creixen amb ella...