És per nosaltres tot un goig que el nostre bon amic Moisés Llopis i Alarcón ens haja fet arribar aquest escrit en què analitza amb el seu sempre interessant criteri, el paper del darrer dels personatges processionals que hem tret en el Silenci, el de Judes, que ell mateix va ajudar a crear amb tota una il·lusió que cap plutja ni oratge pot desfer. Moltes gràcies, Moisés, pel regal que fas als teus amics. Saps que a casa hi ha la taula parada i molta cosa que comentar, proposar... i il·lusionar i fer!
Preu de sang
La construcció de Judes com a símbol de la traïció
Moisés Llopis i Alarcón
Cascun cor d'om yo veig pus dur que post;
algú no•s dol si altre null mal té.
Ausiàs March, LXXVII
Si ens allunyem de les atribucions dogmàtiques que l’Església catòlica assigna al misteri de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist i provem d’analitzar els plantejaments metaliteraris que hi trobem, observarem que cadascun dels personatges que s’organitza al voltant dels esdeveniments centrals és carregat d’un simbolisme únic i d’allò més transcendental que no podem deixar passar i que, al capdavall, explica i argumenta les bases a partir de les quals s’ha constituït aquest dogma de fe.
En aquest sentit, Judes hi té un paper fonamental i representa, si més no, l’eix a partir del qual es conformen cadascun dels episodis d’aquest misteri cristià.
Els referents que ens permeten conèixer la història de Judes Iscariot dins els moments i els llocs on es desenvolupa la mort de Jesucrist hem de trobar-los, òbviament, en els textos de la Bíblia. Concretament, és a través de la veu dels quatre evangelistes que podem saber i atribuir un paper determinat al personatge de Judes. En efecte, el qualificatiu que ben sovint acompanya i permet les referències a Judes és, precisament, el de «traïdor». Ara bé, aquesta traïció esdevé, en primer lloc, un exemple de correcció de l’actitud humana i, alhora, també un element d’un profund simbolisme que assegura la creença en mateix fet de la resurrecció.
Si acceptem els referents escrits que descriuen i assenyalen Judes com el vertader traïdor de Jesucrist, sabem, perquè així ho relaten els evangelis, que, moments abans de produir-se el darrer sopar, «Satanàs va entrar dins de Judes, l’anomenat Iscariot, que era del grup dels Dotze» (Lluc 22, 3). Tot seguit, «aquest se n’anà a tractar amb els grans sacerdots i els caps de la guàrdia del temple sobre com els podria entregar Jesús. Ells se’n van alegrar i convingueren de donar-li diners. Judes s’hi comprometé i buscava l’ocasió d’entregar-los-el sense que es produís un avalot de la gent» (Lluc 22, 4-6).
Trobem, en aquest cas, dos símbols importants de ressenyar, i que després, a mesura que avance el relat, esdevindran primordials en la consideració mateixa de Judes. Encara que resulte obvi, Judes fa saber als sacerdots mitjançant la seua veu que ell es compromet a lliurar el cos de Jesús a canvi de diners. D’entrada, una compravenda de productes no hauria de resultar nociva per a cap de les dues parts; de fet, era una de les pràctiques més habituals del moment. Fins i tot, el tràfic d’esclaus era un dels costums més transitats els dies de mercat. Hi ha, però, un fet que impossibilita aquesta honestedat en el tracte: qui es ven no és esclau, sinó un ciutadà lliure, el fill de Déu. Els motius polítics i religiosos del moment que permeten l’empresonament són, en aquest cas, potser agreujants de la situació, i vertaders determinants de l’interès de prendre Jesús i jutjar-lo. L’element que ens cal assenyalar i retenir és, però, l’assignació econòmica, l’element material a través del qual es produeix el fet i es dóna un primer inici als fets que coneixem. L’elecció d’un element material per sobre d’un d’espiritual, pres amb les mans, per part de Judes, serà, en efecte, un presagi del seu desenllaç.
Arribats al darrer sopar, Judes menja del pa i beu del vi que Jesucrist ha beneït prèviament. Aquesta consagració, que es recupera en cada celebració eucarística, en arribar a Judes, s’anul·la, es neutralitza, perquè l’ha presa, diguem-ne, amb insensatesa, sense els atributs espirituals amb què la reben la resta de deixebles. És això el que li permet acudir al sanedrí i iniciar de facto el misteri de la passió, mort i resurrecció del seu mestre.
Per tant, quan Jesús es troba aïllat a la muntanya de les Oliveres, una nit de lluna plena, i allunyat de qualsevol reunió pública (recordem que fins i tot els deixebles que l’acompanyen s’han adormit), Judes, acompanyat d’un grup de gent o d’un exèrcit, decideix identificar la figura de Jesucrist mitjançant un bes. Aquest fet esdevindrà, al llarg de la història, un dels referents més coneguts de la figura de Judes i donarà peu, fins i tot, a tota classe d’expressions fixades que tindran el bes de Judes com a eix determinant per a assignar precisament la traïció com a acte impur.
Ara bé, aquesta decisió respon, de nou, a una actitud molt més complexa que determinarà, a partir d’ara, les condicions del deixeble. El fet que hagués elegit, precisament, l’acció del bes per assenyalar Jesús irromp en l’escenari com un nou trencament de les assignacions habituals de les accions paganes. Gran part de les cultures orientals i occidentals tendeixen a saludar els seus amics o coneguts més pròxims amb besos a la galta. A més d’un gest de proximitat, representa un símbol d’amor mutu entre dues persones, d’estima personal i consideració màxima. Totes aquelles mostres que no inclouen aquestes preceptives han d’ésser considerades, doncs, traïdores. Aquest és el cas de Judes. Ara bé, la importància d’aquest gest (ben bé podem deduir que hauria pogut elegir altre mètode per identificar Jesús en un espai on hi era del tot sol) rau en el fet de trencar, precisament, amb aquest simbolisme. En altres paraules, el bes, que al llarg de la història ha estat considerat símbol d’amor, en aquest cas es transforma i pren la consideració contrària, això és, d’odi i traïció. D’ací les paraules de sorpresa de Jesús: «amb un bes traeixes el Fill de l’home?». Aquesta traïció, però, no és només contra el fill de Déu sinó també contra l’atribució històrica del bes com a símbol d’amor. La unió entre el bes i la traïció serà, de fet, des d’aquest moment, indestriable.
No ens ha d’estranyar, per tant, que Judes prenga la decisió de penjar-se precisament després d’haver rebutjat les trenta monedes d’or i haver-les lliurat al sanedrí, de la mateixa manera que ens són ja conegudes les històries de l’impur que, després d’un fet transcendental, abandona les passions i es deixa governar pel seny, que li senyala un camí adreçat cap a Déu i els seus designis. Ara bé, en aquest cas, la solució no passa pel perdó sinó per la força de la justícia. Així doncs, Judes considera que «he pecat entregant a la mort un innocent» (Mt 27, 4) i, tot seguit, «va llençar les monedes al santuari i sortí. Se’n va anar i es va penjar» (Mt 27, 5).
És així com es tanca el cicle de Judes i també la seua càrrega simbòlica. El fet de colgar-se és, però, importantíssim en la nostra consideració. Tots els elements que s’han produït a l’entorn seu s’han donat a partir de l’ús de la paraula o de parts relacionades amb l’ús de la boca (la gola en el darrer sopar; els llavis en el moment culminant de la traïció). El fet de la seua mort, i que es desenvolupa d’aquesta manera determinada (gairebé programàtica) justifica l’acte com a impur i assegura la captació del missatge que es pretén.
D’aquesta manera, Judes representa l’element del Nou Testament a partir del qual s’ha d’entendre el comportament humà i les seues conseqüències. Judes té por, dubta, ven el seu mestre i trenca amb els paràmetres sociològics d’una acció d’amistat per trair-lo. Les conseqüències d’aquestes accions no són, però, les que acostumàvem a veure en relats anteriors, on el redreçament comportava, així mateix, el perdó de Déu i l’acompliment dels seus designis. La força del destí i de les declamacions dels profetes en les quals se sustenta l’esdevenir dels fets que se succeeixen determinen en gran mesura les accions de Judes, així com les de la resta de personatges que hi apareixen. La traïció, en aquest cas, assumida pel subjecte que la fa possible, es converteix simbòlicament en exemple d’adoctrinament de les conductes humanes, o almenys, sí de reflexió i de correcció.
