.

.

.

.
.


.

.
.
.

dimarts, 17 de novembre de 2009

400 anys de devoció Mariana d'Ontinyent cap a l'advocació de la Soledat


L'article que ara vos oferim, ha estat publicat en el programa-revista de les Festes de la Puríssima de 2009.




400 Anys de devocio Mariana d’Ontinyent
cap a l’advocació de la Soledat

Salvador Sanchis i Ferri, Clavari.
Sergi Gómez i Soler, Macip
CONFRARIA DE LA SOLEDAT D’ONTINYENT.


El dia huit de setembre de l’any 1610, les èlits locals ontinyentines, encapçalades pels governants de la Vila Reial foral, es reuniren a l’església de Sant Miquel d’Ontinyent per tal de crear una entitat de caràcter religiós i solidari a un temps, la Lloable Confraria de la Soledat de Maria Sacratíssima. És aquesta la primera documentació que ara mateix disposem de la presència de la devoció de la Soledat a Ontinyent, molt abans encara que acabara devenint una advocació pròpia, però especial, de la futura Setmana Santa gremial del segle XVII. En aquell moment de crisi social, en plena Contrarreforma catòlica i les lluites europees de religió, i un any just després de la desastrosa expulsió dels Moriscos valencians, la confraria es constituïa com una mena de mutualitat en què a més de la devoció cap a una imatge de la Soledat, de la que s’assumia el culte anual, es procurava cobrir les possibles necessitats dels seus confrares i confraresses, sense cap distinció des d’un principi per raons de gènere.

La devoció cap a la Soledat apareixia doncs de manera tardana en un Ontinyent barroc que ja es manifestava marianista des del mateix moment de la conquesta i la repoblació per part de Jaume I. L’església principal de la població es va dedicar immediatament a l’Assumpció de Maria, la darrera de les advocacions marianes que refereixen moments de la vida de la Mare de Déu, dita així pels valencians i tots els pobladors de la Corona d’Aragó. Ací, el que es valorava és justament el caràcter de Mare de Déu de Maria i no el de la seua virginitat, més usual en les cultures peninsulars veïnes.
Poc a poc, anaren apareixent a través de la fundació de beneficiats diverses advocacions marianes com la de l’Aurora (1343), o la Mare de Déu de l’Esperança (1545?), protagonista del futur Encontre Gloriós de Diumenge de Pasqua Florida, i la Mare de Déu dels Dolors, que passà prompte a ser venerada en el Sant Hospital de Beneficència i acabà com a advocació setmana-santera dels carnissers ontinyentins.

Tenim altra advocació històrica, com la de la Mare de Déu del Carme, lligat a la història del Monestir de la Puríssima Sang de les Mares Carmelites.

El 1600, quan patírem una de les més grans passades de pesta que es recorden, la tria de diversos patronatges antipestífers per a Ontinyent conclogué sense massa resultats positius. Cap dels patrons triats fou una advocació mariana, però s’atribuí el final de l’epidèmia a la Mare de Déu del Castell d’Agres, i hom posa aquella data com a inici de la gran influència que la mare de la Mariola ha tingut des de llavors a Ontinyent (el reforçament de les romeries, l’oferiment d’aixovar a “la Moreneta”, el patronatge sobre el Camí dels Carros...). És bastant curiós que no es nomenen llavors ni la Soledat ni la Mare de Déu de Gràcia ni la Puríssima Concepció, que pocs anys després pujarien en devoció fins arribar, la Soledat, a constituir una confraria que acabaria sent la pròpia de l’Ajuntament en la Setmana Santa (a partir de 1796), i la Concepció de Maria com a patrona principal d’Ontinyent (1642 ).

La puixança de la Puríssima, unida al treball dels germans Franciscans, contrasta vivament amb la decadència devocional de la dominica Mare de Déu de Gràcia, que acaba desapareixent, com també la del Roser, mantinguda encara en l’antiga pedania ontinyentina que és ara el poble de Fontanars dels Alforins. La Soledat s'està en un senseviure continuat. Apareix i desapareix. La Confraria s’oblida, reneix com a setmana-santera, torna a desaparéixer, intenta tornar de la mà de la noblesa ontinyentina i acaba sent assumida pel consistori per a ser el “Pas de l’Ajuntament”. Això mateix no ha aprofitat per mantenir constantment l’aparició passional de la Soledat, que només ha estat represa com a confraria estable el 1999.

Mentrestant, han aparegut altres advocacions marianes al nostre poble, com un culte a la Mare de Déu del Pilar, celebrada amb festes populars i tot al barri que envolta l’església de Sant Miquel i després encara a l’Ermita de Morera. I està també la Puresa de Maria, relacionada amb la institució de les monges del mateix nom. I encara altres més recents, unes relacionades amb la Setmana Santa, com Nostra Senyora del Patrocini (1972), o aquella menuda que treu la confraria de l’Ecce Homo el Divendres Sant. I finalment, està la Mare de Déu del “Rocío”, pujada per la Casa d’Andalusia a Ontinyent. I encara trobarem d’altres marededéus venerades a les nostres esglésies, com ara la dels Desemparats de València i la Mare de Déu del Miracle de Cocentaina a Sant Carles. I no cal oblidar tampoc dos devocions importants, la de la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa impulsada per les monges de la Caritat i la que es té a la Mare de Déu de Lourdes, i que fomenta els viatges dels malalts ontinyentins a aquella població gascona.
Un llistat devocional aquest molt ample, el marià ontinyentí, que resumeix perfectament en la patrona Puríssima un cúmul de sentiments diferents i voluntats individuals i grupals.

Segons la documentació que disposem en el nostre Arxiu Municipal, i que té còpia en l’Arxiu del Regne de València tal i com publicà Isabel Amparo Baixauli Juan, l’any que en no res començarem, serà el que fa 400 que va aparéixer la devoció ontinyentina per la Soledat, tant de la Mare com també del Fill davant l’hora de la mort, cosa que conecta la representació passional amb l’estació número tretze de la pràctica devocional del Via Crucis. Després, en la Setmana Santa ontinyentina, hi hauria un pas que el referiria directament, el Davallament dels teixidors de cànem. Pel que fa a la tradició dels Dolors de la Mare de Déu, la Soledat és el darrer dels set que se li atribueixen. Per això, a més de ser representada com una “Pietat”, asseguda i plorosa amb el fill als braços, també s’hi troba la referència escultural d’una dona, no necessàriament endolada, que té un o els set punyals acostumats travessant-li el pit, tal i com apareix als rajolets devocionals que el prévere mossén Domingo Bataller va fer instal•lar a l’Atzucac de la Paella del barri de la Vila d’Ontinyent el 1792. El fet que la talla que ara mateix és venerada com a Mare de Déu en la seua Soledat, la bellíssima obra de Marià Benlliure i Gil, represente una dona que camina errant, perduda, buscant el fill que ha perdut ha fet oblidar qualsevol possible altra representació anterior d’aquesta advocació, per la seua força i seca bellesa. La cara molt cansada, el pas ja no és tan ràpid, i allarga el braç com si provara d’alcançar el que ja no mai tindrà mentre que amb l’altra, intenta subjectar-se el pit alenant, angoixat i ple de pena. Potser siga eixa representació dolorosa, vivament emotiva, la que ha fet que amb el pas dels anys haja guanyat l’estima dels fidels. I qui sap si és per la mateixa soledat en què es trobava motivà la recuperació última de la confraria.

En els últims deu anys, és això el que ha intentat la nostra actual Confraria de la Soledat, el pujar la devoció cap a l’advocació tot i respectant al màxim la figura devocional, propietat de tot el poble d’Ontinyent a través del seu Ajuntament. L’hem treta al carrer envoltada de la nit i les torxes i el silenci pels carrers de la Vila quan el Dijous Sant es fa ja divendres. S’ha fet el nou baiard, hem creat dos motets, obres de Quique Orquín i de Mila-Rosa Molina. Tenim dos oracions, una pels portadors abans de treure-la al carrer i l’altra reproduïda en les estampes que compten ja amb dos edicions. I, per suposat, hem volgut tornar a la vida els millors dels nostres costums populars tradicionals: les matraques, la Nit dels Panderos amb els rastres de llaunes i ferratges, l’edició de la Vella Quaresma que tant lluny ha arribat i tants amics ens ha proporcionat... I com no, hem buscat la tendresa de les cares dels més menuts quan reben els caramels que els repartim el Divendres Sant en la processó del Sant Soterrament, com quan bona part de la gent animosa que forma la Confraria era menuda...

La devoció cap a la Soledat està ara viva i ben viva. 400 anys d’història que s’havien perdut en el temps i que la sort, la voluntat i el treball constant han volgut que tornen a ser llum. Som més de cent confrares i confraresses que, ara mateix, estem de festa i volem anunciar-ho orgullosos. Ens sentim hereus d’aquella gent que volia ajudar-se i volem, així mateix, compartir una fe i viure-la com a germans. Per això ara mateix preparem un seguit d’actes que, potser, no seran multitudinaris. No ho pretenem així, que preferim la vivència íntima i el seu regust tan especial. Així i tot, estaran oberts a qualsevol persona que ho desitge, com ho està la mateixa Confraria. La restauració de la imatge, la que estem realitzant de la seu que les Germanes de la Caritat ens han cedit, les xerrades que ens faran aprofundir en la fe i en el coneixement de la història que és nostra, els sopars de germandat, res de tot això no faltarà en la nostra commemoració.

Ara mateix, la nostra alegria major és la llavor que hem plantat, que la estem veient créixer en la gent que ens ajuda, un fum de col•laboradors als que mai no agrairem prou l’estima vertadera que ens mostren, en la gent que s’alça respectuosa davant el pas de la nostra imatge, la que omple la Vila amb el Silenci i obre tots els seus sentits al significat d’aquella nit, en els nostres xiquets que salten i es diverteixen en els unflables que els muntem en tindre algun dinar, es talla el carrer i la Vila es fa festa..., i el veure’ls estimar el que nosaltres estimem ens omple de joia i assegura el futur del nostre somni.

I ara, en aquest programa de la Puríssima, volem aprofitar l’avinentesa i fer-vos partíceps d’eixa alegria que vos hem contat i que volem compartir amb tots aquells devots de la nostra patrona Immaculada. Per més repartida que la fe a la qui és Mare de l’Altíssim es trobe a Ontinyent, totes elles mostren un únic fervor, perquè els seus moments intensos de vida són molts, però ella és única. Mare de Déu i mare de tots. I tots, així doncs, no som altra cosa que germans.