.

.

.

.
.


.

.
.
.

divendres, 7 de desembre de 2007

L’Angelet de la Corda d’Alfarrasí.

Uns apunts sobre els nostres àngels tradicionals
a partir de la més bella celebració de la Glòria a la Vall d’Albaida

Sergi Gómez i Soler

Són les nou del dematí del Diumenge de Glòria, la Pasqua Florida sembla que va despertant-se, però encara té son. I la plaça Major d’Alfarrasí, al cor de la Vall d’Albaida, ja bull plena de gent. Tot està preparat perquè, en un no res, i per uns pocs moments, es convertisca en tot un batec d’emocionada alegria.
Les tres cordes estan ja preparades, ben tibades de part a part de la plaça, entre els balcons, i l’hora que és, cal suposar que la xiqueta que farà d’Angelet ja estarà vestida i amb els arnesos passats. Que vaja tot bé i que no passe res… En arribar els portadors d’aquella Mare de Déu tant menuda que té cara de nina pel cantó que ve de l’església, i els del Crist Ressuscitat per l’altra banda, tothom va situant-se per no perdre’s cap detall, a vore enguany com anirà la cosa… Al balcó més adornat, i d’entre un llenç vermelló, allí on comencen les cordes, apareix en un no res l’Angelet de la Corda. Va, com sempre, preciós. L’alba blanca i alada, ribetada amb detalls daurats concedeix l’aspecte d’angelet clàssic a la tan menuda xiqueta. Sobre ella, i abraçant-la a les cordes, un núvol de draps que només pot ser de bon temps.
La música sona, llàstima de partitura per una cosa tan bonica això de la Marcha Real, escoltes dir, i més coses. Però les crítiques s’obliden en veure com vola sobre tots nosaltres l’àngel, espaiet, espaiet. I l’emoció de tots junts se’n puja i acompanya a la xiqueta mentre va avançant, i tot és nervi: Ai què alt! I quina por! Que no plore, bonica… I en arribar sobre la Mare de Déu, els de la corda baixen l’angelet perquè, allargue els seus bracets i puga retirar els garfiets que sostenen la mantellina negra de dol. Agafa la randa i l’esten entre les mans. Jesús ha ressuscitat i tot són traques i globus i coloms i aplaudiments confosos amb la joia ampla de les campanes que avisen a tota la Vall de la Terra Blanca que ara sí, han fugit la Quaresma i la Passió, ara naix la Pasqua joiosa, ha arribat la Primavera. Estés entre les mans, un àngel se’n du tota la maror, i segueix volant, ara més depressa, que la corda va acabant-se, fins que entre en el balcó de denfront. Ràpidament, les mans expertes dels cordadors desenganxen l’angelet, que no té temps d’abraçar la família emocionada, que cal baixar a la plaça a rebre la felicitació de tothom, i corrent a oir missa a l’església de Sant Jeroni. I després a l’esmorzarot, ja veureu quants regals que tindrà l’angelet hui!

Per més sonats, estridents i apoteòsics que foren els Glòries Pasqüers d’Ontinyent i Bocairent, ara perduts i oblidats. Per més estètic que puga ser el voleiar de la Bandera de Montaverner, no hi ha cap acte celebratiu de la Glòria tan bell a la Vall com el de l’Angelet de la Corda d’Alfarrasí. Per senzill, per estètic, per emotiu i sentit. No cal ser alfarrasiner ni valldalbaidí per viure’l intensament. Els qui visiten la població per viure no arriba a cinc minuts d’intensitat impressionant no s’arrepenteixen mai. L’acte connecta amb la vivència parcial de cadascú, i cadascú arriba a trobar una lectura pròpia satisfactòria. És l’encant de les coses més especials, aquelles que arribes a interioritzar com a teues, i que en el futur estimaràs i esperaràs. Una tradició que sempre hem dit única en les terres valencianes, perquè… on coneixeu que la resurrecció es festege de manera tan espectacularment tranquil·la? De formes cridaneres moltes i on vulgueu (els Rastres de Bocairent, els Xiulitets d’Alcoi, el destapament de la Mare de Déu al Fondó de les Neus, la trencada de terrissa als poblats marítims de València, les Al·leluies d’Elx, el Judes a Venta del Moro i les tantíssimes i tan diferents processons de Glòria,) però, d’àngels voladors?
La participació d’àngels en les celebracions de Glòria són, però, una miqueta més sovintejades del que sembla, i el motiu és ben clar: la mateixa natura dels àngels, (no en la seua vessant espiritual sinó en la funcional). Els ents angèlics prenen nom del mot grec Angelos, equivalent al nostre “missatger”; éssers lívids i immaterials, asexuats i purs que esdevenen, en el Nou Testament, i per tant des del començament mateix de la tradició cristiana, els avisadors de totes les bones noves cristícoles possibles (Anunciació de l’Encarnació a Maria, el Naixement de Jesús als Pastors, la Resurrecció de Crist a les Maries), i dins d’aquest costum, també protagonitzen passatges apòcrifs (com ara l’avís de la pròpia mort a Maria). No pot ser, doncs, d’altra manera; la presència històrica de figuracions angèliques entre les nostres representacions socio-religioses ha de ser, per força, habitual. Són bastantes les poblacions valencianes que tenen com a advocat protector o patró la figura d’un àngel, especialment dos arcàngels: Sant Miquel i Sant Rafael, però també hi ha l’Àngel Custodi, una de les devocions més antigues, provinent del mateix temps de la Conquesta i protector tradicional de les Viles Reials.
També hi és estesa la representació angèlica humana, una vessant parateatral i festiva que ens agrada d’allò més i que tendim a repetir anualment en les festivitats més variades, especialment en festes dedicades a qualsevol commemoració relacionada amb la Mare de Déu, tan relacionada històricament i cultural amb el fet angèlic que fins i tot recull una advocació comuna pròpia, la de la Mare de Déu dels Àngels.
És d’aquesta manera com trobem un bon grapat d’àngels missatgers-pregoners que són interpretats encara als nostres pobles. Els actors solen ser infants, especialment xiquetes per tal de reproduir els estereotips socials comuns a nens, dones i àngels, i que giren al voltant de les idees de puresa, innocència i virginitat. Un dels grups d’àngels més coneguts són els que desfilen en el “Carro Triomfal” del Sexenni a la Mare de Déu de Vallivana, a Morella (els Ports), i també hi ha bastants àngels acompanyadors de figures processionals, com les nou xiquetes que sostenen cintes del baiard processional de Sant Miquel, a Llíria (el Camp de Túria). A la Vall d’Albaida mateix, s’hi conserven els àngels que acompanyen qui ha de ballar la Bandera en la festa dels Desemparats de el Palomar, vora l’altíssim Xop del segon diumenge de maig. I cal comptar a la mateixa comarca amb un dels àngels més interessants, els Angelets d’Ontinyent, que interpreten, almenys des de 1662, unes precioses cobles que serveixen per obrir les festes patronals purissimeres i que, en els darrers anys, solen ser motiu de dolorosa polèmica per la seua elecció, la manera de “cantar” i pel muntatge i realització de l’acte en què són teòrics protagonistes històrics.

I d’àngels de Resurrecció també en tenim. Un dels més considerats és l’Àngel de l’Ambaixada de Benidorm. Un infant disfressat llig, des de principis del segle XIX, un llarg i ingenu pregó en el transcurs de la processó de la Glòria. La lectura de versos per àngels que rememoren els que aparegueren en el Sepulcre es completa a la Pobla de Vallbona.
A Albal, Algimia d’Almonacid, Moncofa i Foios també hi ha infants llegidors, però ja no hi ha disfresses angèliques. El paper dels àngels de Glòria, però, s’allarga a eixa continuació de la Setmana Santa que fem amb la festa de Sant Vicent Ferrer. Abans, era ben habitual la participació d’angelets en les processons de Combregars, com succeïa fins els anys 60 darrers a Ontinyent, per exemple. I no podem obviar altres àngels del cicle anual festiu, com els dels betlems nadalencs, els que apareixen en algunes ambaixades o actes de Moros i Cristians (el Entramoro de Tuéjar, l’Ambaixada de Fontanars dels Alforins), i el famosíssim “Àngel Bovo”, representant de l’Evangelista sant Mateu, a moltes de les nostres cavalcades i processons de Corpus.

Però àngels que volen com el d’Alfarrasí? I que volen més alt i tot tenim! Que els Àngels Encordats sovintegen a la nostra tradició des d’èpoques antiquíssimes. Cal tenir en compte que el costum de les simulacions de vol de personatges representatius prové, com a mínim, de les escenografies del teatre clàssic grec i romà, quan moltes de les complicades situacions de la comèdia o del drama es resolien amb l’aparició espectacular del Déu o de l’Heroi de torn, qui solventava l’entrellat i posava fi a l’acció; el deus ex maquina que heretàrem en les nostres representacions cristianes. Justament, els nostres àngels voladors o encordats més coneguts són els què participen a l’assumpcionista Misteri d’Elx, una de les nostres joies culturals medievals i actuals, declarat Patrimoni de la Humanitat. Un àngel baixa dins la famosa Magrana per comunicar (tot cantant) a Maria que morirà el dia que ella mateixa ha triat i li dóna una palma per tal que presidisca les seues exèquies; i baixa de nou per endur-se la seua ànima al cel. I el dia gran de la Festa, són quatre els àngels que davallen en l’aparell aeri anomenat Araceli per dur el cos marià als cels, on serà coronat solemnement per la Santíssima Trinitat (ací, per cert, les dones mai no han pogut ser àngels, coses de la “tradició”medieval que limita la participació masculina, i en ocasions puntuals eclesiàstica, en representacions sacres parateatrals).
Aquesta tipologia de moviment vertical teatral va ser molt extesa al segle XV. Les coronacions, les entrades i les visites reials que s’organitzaven a les ciutats eren saludades amb aquestes "carxofes" o "magranes". El rei Alfons el Magnànim, per exemple, fou rebut a València, el 1442, per uns àngels sobre núvols, i a Felip IV un àngel li donà les claus de la ciutat a la porta de Quart, el 1632. Un àngel amb una palma triomfal davallava a València en la festa catedralícia de l'Assumpció, i amb un lliri en la de l'Anunciació, de la mateixa manera que solia fer el personatge de Sant Gabriel en l'Annunziazione de Florència, dins de la coneguda Mandorla de Bruneleschi. Els vols dels àngels van arribar a ser emprats en el Cant de la Sibil·la i fins i tot en celebracions de Corpus, i hui, encara hi ha cert moviment vertical, i fora de les esglésies, en actes religiosos de la comarca de l’Horta. Així, a Silla i Alaquàs, i al barri del Carme de València, al final de les respectives processons patronals, s'obri una Carxofa de fusta que es converteix en una mena de palmera. Dins l’espai que simula el tronc, s’hi situa una jove cantant (abans també un jove) que interpreta un motet composat per Rigoberto Cortina cap a la fi del segle XIX, i que lloa la figura advocacional en nom dels veïns. En el cas de Silla, celebrat cada nit del 6 d’agost, s’hi incorpora tota una orquestra de corda; les formes ben dutes, la intenció respectuosa i el saber fer ennobleixen sempre la nostra tradició.

I no cal que parlem d’actes religiosos, que les festes cíviques també han copiat el costum i a tot arreu. La setmana gran de Bilbao, l’Aste Nagusia, comença amb l’arribada voladora d’un personatge especial, Mari Jaia, i a Venècia mateix, el seu famós Carnevale és inaugurat per un personatge que davalla amb cordes del Campanile de Sant Marc. Quin personatge? L’Àngelo. Un àngel...

No hi ha relació directa entre tots els angels cantors i avisadors valencians i l’Angelet de la Corda d’Alfarrasí, fora de la funció anunciadora pasqual alfarrasinera gens lloadora ni exaltadora sinó plenament activa, gestualment simbòlica. Diu la tradició que l’acte aquest és importat, no és propi de les nostres terres. Que allà pels anys vint del segle passat un soldat del poble, José Ramón Esteve, va ser destinat a una vila navarresa per tal d’acomplir el seu servei militar. Allí va veure l’acte, se’n va enamorar i el va reproduir a la plaça del seu poble només en tornar i contar la meravella als seus veïns. És creïble la història? Hi ha més Angelets de la Corda? I tant. Que ben sonada és la celebració angelical de Tudela, la segona de les ciutats de Nafarroa. I encara hi ha més, que a l’estat Espanyol, hi trobarem els àngels gloriers de Peñafiel (Valladolid), Aranda de Duero (Burgos), Muros (a Coruña) i el d’Ariza (Saragossa). La versió més coneguda i celebrada és, certament, la de Tudela, que es considera arribada de l’època renaixentista, del segle XVI. És organitzada per la Cofradía del Santísimo Sacramento, que té registrats en les actes els noms dels àngels des de 1851! El protocol tudelà és ben complex. Una processó ix de la catedral amb el Santíssim sota pal·li i amb la imatge de la Mare de Déu coberta per un gros mantó, acompanyada pel capítol i el consistori. Es retira el Santíssim a l’església de Santa Maria i la imatge mariana és situada al mig de la Plaza de los Fueros. Mentrestant, un xiquet de 6 o 7 anys (que compta amb un substitut, per si de cas), esmorza abans de ser vestit d’àngel a una casa determinada de la plaça. Després, serà amollat des de la Casa del Reloj, a les nou en punt, sobre la plaça. La corda que el sosté arriba als 90 metres de llargària i corre paral·lela només a 15 metres del sòl... Durant el llarg recorregut, el xiquet es presigna per tres vegades i va llençant al·leluies al públic. En arribar sobre la Mare de Déu, torna a santiguar-se per tres vegades mentre crida “¡Alégrate María, porque tu hijo ha resucitado!” Tot seguit retira el vel a la imatge i se’l posa a l’esquena. Des d’allí, refà el camí fins a la Casa del Reloj, on és desenganxat per tal que puga acudir junt a la processó a la Catedral. Una vegada al temple, l’àngel prendrà el seu primer combregament, en el transcurs de la dita “Misa del Ángel”.

Nota. La versió primera i abreujada d’aquest article, amb el nom de “La tradició dels “Àngels Encordats”. Els casos d’Alfarrasí i Tudela”, va aparéixer publicat a la revista Crònica d’Ontinyent núm 497, el 18 d’abril de 2004.