.

.

.

.
.


.

.
.
.

divendres, 7 de desembre de 2007

El recompte del temps: el sol, la lluna i la pasqua


Joan Olivares

Poques vegades ens parem a pensar en la quantitat d’història i de cultura que pot haver darrere d’un simple gest, d’una acció quotidiana. Quan punxem una oliva amb la forquilla no solem reflexionar sobre l’evolució dels estris de taula al llarg de totes les generacions que ens han precedit, o sobre la diversitat de tècniques per a adobar olives. De la mateixa manera, quan consultem l’hora amb una mirada indolent al canell, tampoc no ens parem a pensar sobre la història del recompte de les hores, sobre la relativitat del temps o sobre les tècniques artesanals de fabricació de pèndols i escapaments dels nostres avantpassats. I és ben lògic, que no ens hi aturem, perquè si ho férem, se’ns faria de nit reflexionant sobre la primera acció del dia.
Però algunes de les coses que pertanyen al nostre àmbit cultural més immediat no les podríem entendre si no férem una ullada a la seua història. Pel que fa a la qüestió de la mesura del temps, que és la que m’interessa, actualment ens sembla del tot normal que les hores del dia comencen a contar-se a partir de la mitja nit, però no sempre ha estat així. En les antigues civilitzacions era molt més normal que el dia començara amb l’alba, així ho feien els babilonis, o amb la posta del sol, com ho feien els italians fins a les primeries del s. XIX, quan Napoleó els imposà les hores “franceses”, que són les que usem actualment. Començar el dia amb la posta del sol, pot semblar una miqueta estrany per a la mentalitat moderna, tanmateix, si escodrinyem una mica en les nostres celebracions festives, trobarem testimonis vius d’aquella antiga manera, “itàlica” de comptar les hores. Això no vol dir necessàriament que ací també s’havia emprat aquell sistema, només que n’hem heretat alguns dels costums inherents. Moltes de les festes que se celebren al nostre país, i fonamentalment les més antigues, relacionades amb els mites astronòmics dels solsticis, equinoccis, etc., comencen la nit anterior a la del dia de la data. La nit de Cap d’Any, la nit de Nadal, la nit de Sant Joan, són les nits anteriors als dies de la festa. Això si ho mirem des del nostre punt de vista horari, però tot fa pensar que per a les cultures que iniciaren aquestes celebracions, el dia de festa abarcava l’interval que va de posta a posta. Respecte al fet concret de la nit de Cap d’Any, és molt curiós que en castellà es diga Fin de Año, la qual cosa podria correspondre a una tradició que enceta el dia amb l’alba i que per tant incorpora aquesta nit al dia que la precedeix, que és l’últim de l’any, mentre que en valencià es diu nit de Cap d’Any, la qual cosa lliga aquesta nit al dia següent, que és el primer de l’any: el cap d’any o ninou.
Una cosa semblant passa amb els calendaris, els més antics devien ser tots lunars, ja que les fases de la lluna són un fenomen de gran regularitat i fàcilment observable. De fet, la nostra actual setmana no és ni més ni menys que el vestigi d’un quart lunar, i el mes, l’equivalent aproximat d’una lunació completa. L’actual calendari musulmà encara es basa completament en la lluna; un més musulmà coincideix exactament amb una lunació, amb la qual cosa la durada de l’any no és de 365 dies i, per tant, no té res a veure amb el cicle solar. L’invent de l’agricultura creà en l’home una gran dependència d’aquest cicle, i d’ací van nàixer els primers calendaris solars. Sembla que els primers a emprar-lo foren els egipcis, que necessitaven preveure amb antelació els desbordaments del Nil per tenir els camps a punt. La barreja de les tradicions lunars i les utilitats solars donaren lloc a complicats calendaris mixtos, com el jueu. El nostre calendari actual fou instaurat per Juli Cèsar i reformat l’any 1582 pel papa Gregori XIII, i la seua màxima aspiració era adaptar-se completament al cicle solar.
A pesar que això es va aconseguir amb un grau de precisió més que suficient, l’església no va abandonar el cicle lunar per a determinar algunes de les seues celebracions més significatives. La data més important del calendari religiós luni-solar és la de la pasqua. A partir d’aquesta data es trauen les de Septuagàssima, Cendra, sant Vicent Ferrer, Rogacions, Rams, Ascensió, Pentecosta, Trinitat, Corpus i tota una sèrie de festes més o menys locals relacionades amb les anteriors, com ara les Cassoletes, les Carnestoltes, el Dijous Gras, la Salpassa, el Punt, etc.
La data de la pasqua es determina amb els següents passos efectuats sempre de forma successiva:- Equinocci de primavera (20 o 21 de març)- Lluna plena (es pot donar des de l’endemà de l’equinocci fins a 29 dies després)- Diumenge de Pasqua (pot ser des de l’endemà del dia de lluna plena fins a set dies després)
Així, es poden donar els següents casos extrems: - L’equinocci el 20, la lluna plena el 21, diumenge el 22: pasqua el 22 de març. - L’equinocci el 21 de març, lluna plena el 19 d’abril, diumenge el 26 d’abril: pasqua el 26 d’abril.El càlcul per a l’any 2005 és el següent- Equinocci el 20 de març, lluna plena el 25, dimenge de pasqua el 27 de març. La pasqua marçal sempre ha gaudit de mala fama entre la gent del camp, que li ha dedicat un refrany amb pronòstics nefastos: “pasqua marçal mortaldat i fam”.
Tot i l’afecte i el respecte que tenim per les tradicions, esperem que aquesta dita no passe de ser una superstició equivocada i que el 2005 siga un any en què la pau i el respecte, l’abundància i la solidaritat marquen el ritme de la vida dels pobles i les nacions del món. Però penseu, primer que res, que encara que els grans propòsits poden estar molt bé, si volem que el món estiga endreçat i net, cal començar per la casa pròpia.
Otos, el dia de sant Antoni del porquet de 2005.