.

.

.

.
.


.

.
.
.

divendres, 7 de desembre de 2007

Ròssegues, alguna cosa més que vestes de cua


Sergi Gómez i Soler
Macip de la Soledat

Als meus estimats tios Antonia Francés i Enrique Valera.
Gràcies per haver-me inculcat des de ben menut l’estima
a les ròsseguesi a la Setmana Santa del meu poble...

Quan la Setmana Santa d’Ontinyent, i fa no res d’això, ja no era més que un mínim record d’ella mateixa, les ròssegues mantenien encara viu el regust de la seua passada grandesa, de la riquesa de les seues formes. Ara que creix, allà on vages a mostrar-la, i ací a casa quan la gent s’acosta a conéixer-la, tots queden ben impressionats per la seriositat, la dignitat i la bellesa estètica del seu pas. No debades un vestit com aquest era abans comú a les processons de Divendres Sant dels territoris de la Corona d’Aragó, i també més enllà encara, cap a Múrcia i Andalusia. Ara, però, és tingut com estrany, que, formalment, tantsols es conserva en ben poques poblacions (les Vergues de Sant Mateu), i en confraries comptades com poden ser la de la Puríssima Sang de Jesucrist de Sagunt, la Santa Faç dels Poblats Marítims de València, i la dels Assots a la Columna, els Llauradors, d’Ontinyent.
La ròssega històrica és una sobrevestidura que està composada per una mena de jaqueta, amb adornaments avellutats a franges (laterals o bé verticals), tancada per davant i amb distintes decoracions (en línia recta ampla vertical, botons de nacre, línies fetes amb lentilletes brillants o brodats del mateix color de la tela). Té també una camisa blanca a sota (a Sagunt un ribet blanc que ix per coll i mànigues), guants a les mans i una mena de saragüell negre que cobreix la part inferior del cos. La seua marca d’identitat és una llarguíssima cua que naix de davant mateix, a l’alçada de la faixa, i que s’obre cap els dos costats per seguir, ampla, pel terra, fins cobrir la distància d’uns tres metres.
A Sagunt es manté encara aqueixa mena de saragüell llis (realment és una vesta completa, amb el sentit de vesta que tenim hui: cota fins els peus, oberta i abotonada) que a Ontinyent ha estat substituïda per uns pantalons. A més, la ròssega ontinyentina permet que el portador duga corbata, sempre del mateix color. La de Sagunt, per la seua banda, usa cordons distintius de la categoria del confare. Ambdues ròssegues vives són, curiosament, de color negre brillant i inclouen un element simbòlic ben interessant, un rosari, com a complement indispensable. La diferència principal entre les dues ròssegues rau en dos detalls. Mentre que la faixa ontinyentina és una part més de la decoració de vellut, la de Sagunt ha evolucionat a un cint ample decorat amb una civella que representa l’Ecce Homo i que, en el cas dels majorals es troba ricament brodat amb símbols passionals i vegetals variats.
La seua desfilada és, necessàriament, sòbria, senyorívola i tranquil•la; apareixen al carrer en fileres de dues persones i separats els uns dels altres per més de quatre metres. Com les cues acostumen a arreplegar tota la brutícia del carrer i poden enganxar-se en qualsevol cantó, hi ha una persona encarregada d’anar arreglant-les, amb una canya llarga i negra que té un llacet en la punta superior, no us heu fixat mai?
Justament l’altre element diferenciador és l’ús que se’n fa d’elles. És un vestit de dol rigorós, per això mateix només sol dur la cua desplegada un sol dia... Anem a pams. A Sagunt es porta recollida al darrere, ben doblegada i enganxada de la faixa, i només s’estén el Divendres Sant, el dia de la mort de Jesucrist. Tot apunta que, a Ontinyent aquest costum també es posava en pràctica abans, i per una símple raó de practicitat i manteniment; com anaves a netejar-la de hui a demà si s’embrutava massa, i com anaves a tenir una muda, amb els diners que val el tant preciós vestit... Però tants anys en què l’única processó amb ròssegues era la del Sant Soterrament han fet oblidar el procediment i ara, en les noves processons que s’extenen pels dies sants, les ròssegues poden a mostrar-se també en tota la seua esplendor i sense impediments, per més que, alguns confrares, prefereixen dur-la rotllada al braç.
La ròssega morverdrina, la de Sagunt, a més, du caputxó i cucurrulla, per la qual cosa és constitueix també com una relíquia del vestidor històric, perquè es manté com a pas previ i origen dels vestits actuals de vesta i caputxó, un fet que Ontinyent no recorda, però que sabem previ als actuals vestits que, impròpiament, considerem “andalusos” (que tenim documentació del segle XVIII que ens parla de la “procesó dels Embudets”). Les ròssegues ontinyentines no han dut mai la cara tapada, i segueixen sense dur-la. La penitència social dels seus portadors era i és de caràcter públic i el dur ròssega motiu d’orgull, d’ací que, quan s’introduí a la nostra Setmana Santa el costum de dur la cara tapada i de posar-se caputxons, les noves representacions foren dites, burlonament, “embudets”, i acabaren donant nom a la citada processó...
L’investigador Llora Tortosa ja apuntava, el 1996, que les ròssegues rebien el seu nom del verb “arrossegar”, fer moure alguna persona o alguna cosa tot estirant-la sense aixecar-la de terra, vencent la resistència que el fregadís oposa al moviment; o bé portar o dur alguna cosa penjant, tocant una part d'ella al terra. L’origen més plausible de “ròssega” és justament el seu masculí, la paraula “ròssec”, que s’usa per tal d'assenyalar que una cosa s’arrossega, “es du a ròssec”. Potser la nostra versió aparegué a través de la fòrmula "dur la cua a ròssega", que acabaria independitzant-se i reduint-se al nom actual.
Copiem unes paraules reivindicatives de la vestimenta de Llora Tortosa: "Esta manera de vestir, muy antigua, tenía un carácter particular entonces y venía usándose por las autoridades, nobles, etc... en actos de acatamientos gubernamentales, celebración de lutos reales e importantes representaciones. El vestido estaba compuesto por una vesta con muy larga cola que se arrastraba por tierra y, en su uso oficial, era siempre de color negro /•••/ Aún hoy, como signo distinguido y elegante, lo usan las novias en el acto de su casamiento", però la versió blanca, és clar.
I novament encerta el senyor Llora, que les ròssegues, a Ontinyent mateix, estan documentades des dels funerals pel rei Carles II quan, el 7 de novembre del 1700, es feren andanes públiques en rogativa per l’amillorament de la seua salut, que no havia arribat encara la notícia que el rei ja estava mort! El Justícia i els Jurats d'Ontinyent, els càrrecs més importants de la ciutat, es vestiren justament d'aquesta manera. Era la seua roba oficial de dol: "Capes llargues en grans ròsegues, faldes, ropilles mánegues y sarahuells tot de vaieta, en los vols negres també de vaieta...". La documentació no enganya; ja apareix el nom propi, usat encara però com a fet d’arrossegar, i no apareixen els pantalons sinó encara els saragüells, com a Sagunt.
I quina tradició té la paraula “ròssega”? El diccionari Alcover-Moll el consigna com a mot valencià que significa “porció de vestit que rossega”, equivalent al castellà “cola” o “rastra”. Altra accepció seria la paga o la renda que ha vençut i no és cobrada. El verb arrossegar ve de la mateixa paraula germànica que ha donat en la nostra llengua “arrossegar” i “rossí”. Segons Joan Coromines això és perquè els condemnats al suplici de l’arrossegament eren estirats per rossins, per cavalls. A això s’hi referia sant Vicent Ferrer quan, en un dels seus sermons, deia "féu-lo rocegar per la ciutat, e puix féu-lo escapçar". Coromines mateix conta que en un episodi culminant de l’alçament de la històrica Unió de València, el cap “sediciós”, el barber Gonçalbo, havia cantat als reis una cançoneta de burla “Malhaja qui se n'irà encara, ni encara!” i el rei Pere el Cerimoniós, en capturar-lo, li la va tornar tot avisant-lo de la tortura “Malhaja qui no us rossegarà susara e susara”. Tots els usos presenten el fet de rossegar com un acte penitencial!Immediatament trobem el fet de la roba rossegada. Sant Vicent Ferrer criticà les dones que anaven "ab aquexes faldes que rocegues". El 1310 es recull la paraula en una disposició sumptuària anomenada “Ordonament de les rossegues dels vestirs de les dones” que es repeteix el 1419. Des d’ací, la cua del vestit, especialment de dona, ja apareixerà en els diccionaris de Carles Ros i de Sanelo.
Mentre que la paraula és antiga, les seues documentacions gràfiques no ho són tant. Apareix en alguns gravats, i habitualment ja en la seua versió de rostre tapat i cua en reducció. Cal destacar, però, l’existència d’algun gravat que ens assenyala també l’extensió en el seu ús; ací, cal destacar la massiva presència de ròssegues en el gravat conegut com de “la Processó del Diumenge de Rams” de la Confraria de la Mare de Déu dels Dolors de Barcelona, no posterior a la fi del segle XVIII. Allí apareixen en una mena de “rotllo” resumidor de la desfilada, a la manera dels barrocs valencians del Corpus, una infinitat de ròssegues, totes amb faldó i, algunes d’elles ja evolucionades amb caputxó vertical. Fins i tot apareixen molts xiquets duent-ne.
Potser hi ha un tret a Ontinyent que fa les ròssegues pròpies més interessants encara. Mentre les ròssegues solien ser negres, ací hi havia una molt interessant gamma de colors per expressar el dol i la personalitat pròpia i diferenciada de les confraries.Així, tots coneixem ara les ròssegues negres brillants dels Assots a la Columna, que potser, en ser el vestit oficial dels Jurats barrocs, també fora el vestuari propi dels membres del Pas de l’Ajuntament, la Confraria de la Soledat (no tenim documents que ho proven, però). Com a màxim, coneixem les ròssegues del Crist de la Palma, el gremi de les Arts Blanques, que, en contrast amb el seu nom, la duien negra, però sense brillantor, “mat” que solem dir-ne... Però encara en la processó de 1924, apareixen reflectides ròssegues de color, nomenades en el document de la revista “La Paz Cristiana” com a vestes, sense que el mot genere confusió, atés que, llavors, hi havia una identificació entre ambdós. Així, l’Oració de l’Hort duia ròssegues blaves, cal suposar que obscures (potser encara aquell “azul turquí” documentat en els seus inicis, quan la família Adrià es va fer càrrec del pas). Els Llauradors duien les actuals ròssegues negres. L’Ecce Homo, la Capeta de la Sang, duia ròssegues púrpura, com la capa de la figura de Jesucrist que processionaven; aquestes fóren les penúltimes en desaparéixer. Aquest color ha representat tradicionalment la monarquia i fou usat com una burla més dels torturadors cap a Jesucrist.El Nostre Pare Jesús duia també una vesta negra, però no sabem si brillant o no, en canvi, el 1924, ni la Mare de Déu dels Dolors ni, justament, el gremi de les Arts Blanques, amb el Crist de la Palma, varen dur cap tipus de vesta. De les altres confraries, cap noticia de vestidor tenim.Ens ha arribat, així mateix, memòria oral de l’existència de ròssegues verdes i de color lil•là, dos colors molt passionals. Qui les duria? L’Esperança? No la tenim documentada com a confraria, però vistos els canvis, les variacions, les aparicions i desaparicions de robes, passos, germandats i gremis, continuades i de vegades sorprenents, fins que no s’afronte seriosament la recerca sobre la nostra Setmana Santa, no en traurem l’aigua clara.
Una cosa sí que és certa; cal defendre les ròssegues com a fet propi de la Setmana Santa més nostra, i cal potenciar-les, recolzant i reforçant la confraria que les du, provant a refer la darrera confraria que les ha dutes, i també refent, per més que siga com a punt testimonial, algun exemple de ròssega vella de les confraries que sabem que n’ha tingut; una o dues ròssegues blaves i púrpura sempre podríem presentar-les com a origen del que som. Peça de museu, o bé roba viva i formal pels confrares que duen els penons o l’estendard, pel germà major, pel president, tal i com està fent la Confraria de la Soledat amb els vestits de 1610 dels seus Macip i Andador...Perquè, especialment, cal sentir-se ben orgullós d’aquesta part del nostre passat, per saber llegar-la al futur amb força, amb la voluntat de que continuen mostrant la nostra manera de viure i de ser.

1 comentari:

Anònim ha dit...

enora bona pel estudi que heu fet sobre el sobreseguiment de les rossegues bo vos vulluc comentar una cosa ja que som unics en mantrindre eixa forma de rossegua intentem mantrindrela com existis actualment i la del ecce-hommo no sa perdut es va acordar no traurela per motius de duplicitat de nom es Hermandad y Cofradia Ecce-Hommo