.

.

.

.
.


.

.
.
.

divendres, 7 de desembre de 2007

APUNTS HÌSTORICS AL VOLTANT DE LA CONFRARIA DE LA SOLEDAT



Alfred Bernabeu Sanchis, Cronista d'Ontinyent


La confraria de la Soledat és, sense cap mena de dubte, una de les més antigues de les què participen en la Setmana Santa ontinyentina. De fet, els seus origens es remunten al 8 de setembre de 1610, segons constava en l'escriptura redactada pel notari Jaume Joan Molina, secretari-escrivà de l'ajuntament d'Ontinyent durant més de 30 anys. Resulta depriment, però que aquest document no es puga consultar a la nostra ciutat, perquè va ser destruït en el transcurs de la guerra Civil de 1936. Estem segurs que l'estudi de les seus capítols i ordenances ha de resultar força interessant. De tota manera, per les notícies de la seua fundació, podem assegurar que els seus membres pertanyien a l'oligarquia que dominava el govern municipals i que tenia la seua residència en l'església de Sant Miquel.

Ens permetreu fer un bot en el temps i traslladar-nos a l'any 1935. Gràcies a les memòries de Gonzalo Gironés Pla, “Historias de un español”, coneixem més dades interessants sobre la confraria de la Mare de Déu de la Soledat. En les seues pàgines s'especificava que el pas desfilava darrere del Sant Sepulcre i era acompanyat pels membres de la corporació municipal des de temps immemorials. L'Ajuntament volgué eliminar aquest costum basant-se en el fet que no podia presidir la processó, ja que les autoritats republicanes eren laiques. A més, argumentaven que la resta de passos estaven al càrrec dels distints gremis: paperers -Pas de l'Hort-, vestits amb ròssegues blau-morades; La Flagel ·lació dels Llauradors -amb les ròssegues negres-; els Transportistes i Vinaters amb “ La Capeta de la Sang ”, amb ròssegues, lògicament, roges-púrpura...

Davant d'aquesta negativa, trenta jòvens d'Acció Catòlica, especialment de la parròquia de Santa Maria, s'encarregaren de processionar la Soledat. Abans , però, decidiren canviar la seua vestimenta original per “un hábito penitencial, semejante a los que venían usándose en
Andalucia: un alba blanca con capirote morado, cubriendo cabeza y cara, y un cordón igualment morado para la cintura. Al fin y al cabo, nadie tenía que saber quiénes éramos”. Elvira Guillem, esposa de l'autor d'aquestes memòries, fou l'encarregada de confeccionar les túniques en un temps rècord. Tomás Valls Such, de la seua tenda “El Barato”, va facilitar les teles que, segons havien acordat, no havien de sobrepassar les 10 pessetes per conjunt. Gonzalo Gironés narra que la novetat fou, en general, ben acollida pel públic assistent a la processó.

Com tantes altres imatges, el pas fou destruït en el transcurs de les desgraciades jornades de l'estiu de 1936. Una vegada finalitzada la contesa civil, el nou Ajuntament presidit per Luis Mompó decidí restituir el pas del qual tenia el patronat. A tal efecte signà un contracte amb el prestigiós escultor Marià Benlliure, un document del qual es fa un estudi exhaustiu en aquesta mateixa publicació.

En l'actualitat, segons conta el seu president, Salvador Sanchis i Ferri, la confraria renaix el 1999 i es torna a processionar. Abans, però, calgué l´obtenció del permís del porpietari de la imatge: l´Ajuntamen. La resta és història present. Des d´aquestes línies no ens resta més que desitjar llarga vida i bon camí a tots els membres d´aquest antiquíssim pas. I com diem en les festes de Moros i Cristians, Avant! Avant!