Textos per a quatre segles
Elogi i maledicció de la soledat
ÀNGEL CANET CATALÀ
Professor d'IES
Professor d'IES
Qui diu éssers humans es refereix a aquesta espècie, la nostra, caracteritzada per la seua sociabilitat. En aqueix relat mitològic del primer capítol del Gènesi, es llig, en versió masclista que Adam se sentí sol i per això Déu li donà una companya, Eva, per tal que li fera companyia. La realitat és que nasquem tan desvalguts que sense el recer i criança d’una família, moriríem de seguida. Hem arribat, cada u de nosaltres, a ser un Jo gràcies a les relacions amb altres Tus. Som persones per i gràcies a aqueixes relacions originàries i les subsegüents que anem trenant al llarg de la nostra existència.
Poguera pensar-se que el contrari de la soledat és la companyia. Però, qui no ha experimentat alguna vegada en la seua vida aqueix sentiment horrible de viure la soledat al costat d’altra o altres persones? És l’anonimat de qui es troba aïllat dins d’una massa de gent, per a la qual solament el xoc amb la nostra massa corporal ens treu de la nostra individualitat. O molt pitjor encara, la situació real de tantes parelles que viuen la seua unió com una condemna, per a les quals la presència de l’altra part és una asfíxia atenaçant i per a les quals l’esperança de la separació converteix la soledat en sinònim d’alliberament.
Algú va dir un dia que la soledat és un bon lloc per tal de trobar-s’hi, però roí per a quedar-s’hi. De tant en tant, aïllar-se se sent com una benedicció, encara que l’aïllament haja sigut buscat a posta o sorgit inopinadament.
Però a poc que la situació de soledat es prolongue, solen aparéixer sentiments d’avorriment i de neguit. Ací existeix una gran diferència entre les persones, hi ha qui pot estar llarg temps sense companyia sense cap frustració i qui de seguida es troba incòmode, sent autèntica fòbia a la soledat i busca remei immediat en la música, la ràdio, el telèfon o la televisió. Així, tots coneixem persones que “es recullen” al carrer, (avantatges de viure en una ciutat xicoteta, amb múltiples ocasions per tal de trobar-se amb persones conegudes i poder “fer un barret”), per a les quals les quatre parets de sa casa són com els barrots d’una presó.
La capacitat per tal de viure la soledat amb certa comoditat és, per a mi, un signe de maduresa emocional. Indica que es té una vida interior, una profundització de pensaments, sentiments i actituds que s’expressen en soliloquis interns, en diàlegs amb la pròpia consciència on el llenguatge intern va desgranant aqueix encontre de records evocats i projectes de futur que constitueix el present conscient. O, a través de la lectura d’un llibre, entaulen un autèntic diàleg amb l’autor. Per als creients que han interioritzat en experiències pregones l’encontre quotidià amb el Pare amorós que ens sustenta, la soledat és un lloc propici per a aqueix silenci d’escolta que constitueix l’entranya de l’oració. Deia Machado que qui amb ell parla a soles, és perquè espera un dia parlar amb Déu cara a cara.
Però no podem desconéixer la realitat amarga de tantes persones que en la nostra societat estan condemnades a la soledat. Víctimes vulnerables a qui oblidem i que viuen entre nosaltres. Són aqueixes persones grans, la situació aïlladada de les quals sovint va acompanyada de la penúria. O aqueixos xiquets que a l’eixida del col.legi, es troben solets a casa, sense pares o adults que els acompanyen, addictes a la televisió, als videojocs, o a Internet. Quin tipus de societat hem construït en què tantes persones emmalalteixen i, en molts casos, moren en i de soledat? L’individualisme feroç i compulsiu d’un sistema de producció i deconsum, anomenat CAPITALISME –ho hem de dir clar i amb totes les lletres- és aqueix càncer de les famílies i de totes les comunitats humanes que produeix aquests resultats.
