.

.

.

.
.


.

.
.
.

dimecres, 4 d’agost de 2010

150 anys. La Confraria de la Soledat en l’any de la “Guerra de les Campanes”




150 anys. La Confraria de la Soledat en l’any de la “Guerra de les Campanes”

Sergi Gómez i Soler
Macip de la Soledat

Si volguérem embolicar la cosa, ara, enmig de la celebració dels 400 anys de la nostra Confraria, bé podríem assegurar que, aquest 2010, els confrares de la Soledat d’Ontinyent també podem celebrar el nostre 150 anys. Igual i de manera paral•lela a les festes morocristianes ontinyentines.

Això, però, cal explicar-ho, perquè pot ser mal entés. Aleshores, la Soledat fa o no fa 400 anys? Sí, de la primera documentació que disposem. Tant de bo vinguera algun historiador amb dades més antigues... Però és que també fem cent cinquanta anys! I com pot ser tal cosa? Molt senzill. Observeu que la història de la nostra entitat és d’allò més variada, i està esguitada d’aparicions i desaparicions. Doncs bé, una de les reaparicions més sonades va ser la de 1860. I fou ben sonada perquè entrava dins d’un projecte sociopolític molt interessat i interessant eixit d’un ajuntament ontinyentí de caràcter liberal en una època on les bregues entre conservadors i/o absolutistes i els liberals, eren més que corrents, i violentes, que les Guerres Carlines que els enfrontaren eren recents i, a casa nostra, encara coïen bastant les formes i els resultats.

L’Ajuntament d’Ontinyent s’havia erigit com a propietari i responsable de la vella Confraria de la Soledat el 1796, i des de llavors, amb moments molt significatius d’oblit motivat sobretot per diferències de pensament religiós, cada Divendres Sant, s’encarregava de processionar la imatge i, si ho considerava així, l’Alcalde i el seu govern municipal hi participaven en la desfilada confrare.

No coneixem exactament quan desfilà la Soledat en aquella època i quan deixava de fer-ho. El que sembla molt clar és que el 1860 ja feia cert temps que no participava de la Setmana Santa. Però aquell mateix any, un temps d’epidèmies i conflictes militars, la Soledat tornava de mans d’un ajuntament “progressista”. Què succeïa?

Aquesta és la resolució que sobre el tema prengué l’Ajuntament a dia 31 de març de 1860 en què s’obliga al nou retorn de la Soledat:

Resolución del Ayuntamiento para que se saque el paso de la Soledad el Viernes Santo.
Y últimamente se acordó sacar el paso de la Soledad en la procesión del Viernes Santo próximo; y que los señores Regidores D. Rafael Alonso, y D. José Martínez y D. Gerónimo Maestre se encarguen de llevarlo a efecto, y convidar a las personas que estimen. Así lo ordenan y firman dichos señores concejales escepto el Regidor D. Miguel Valls, por no saberlo hacer, de que certifico.”

Res més no s’anota. No hi ha cap motiu aparent. Però les intencions de l’Ajuntament de renovar el panorama festiu i religiós en aquell moment van quedar ben paleses amb la fundació aquell any de les festes de Moros i Cristians tot reprenent models antics, deixalles de la Soldadesca ontinyentina, i dels pobles veïns (Bocairent canvià aquell any mateix la seua Soldadesca pels Moros i Cristians). L’excusa va ser la conquesta militar de Tetuan a principis de febrer d’aquell any, la realitat era una altra: l’oposició frontal a l’estament nobiliari i carlí d’Ontinyent que circulava al voltant de la parròquia de l’Assumpció i de les Festes Majors de la Puríssima Concepció.

El fet de la no massa bona relació entre el Plebà de l’Assumpció i l’Ajuntament d’Ontinyent sembla que forçava més les coses. No és lògic que en mig d’una tensió tal que acabaria esclatant en la primera setmana d’agost en el fet que es coneix com “La Guerra de les Campanes”, un Ajuntament liberal acabat d’elegir s’obligara a treure un pas en una celebració tan tancada i estructurada a base de normes i privilegis arcaics com la Setmana Santa, amb l’Assumpció i el seu poder eclesial com a centre.

Així doncs, aquell retorn de la Soledat apunta a que fou interessat, per tal que l’Ajuntament pogués ser part de la celebració setmana-santera com a titular del seu propi pas. El cert és que, des de llavors, no hi ha constància de desaparicions ni de no participacions fins la Guerra d’Espanya al segle XX. És més, la dotació econòmica i la preocupació pel bon estat dels estris de la confraria, per la participació dels motets en la processó del Divendres Sant i per la bona presència de la imatge foren constants per part del Consistori. Vol dir això que no ens equivoquem i la tornada va ser cumplida per devoció i interés creencial? Podria ser-ho... Si no haveren estat pel mig els Moros i Cristians i la “Guerra de les Campanes”.



 
La Guerra de les Campanes

Lluny de qualsevol altre origen llegendari, la festa morocristiana ontinyentina té un origen claríssim. Es tractà d’una celebració sufragada i preparada des d’una entitat liberal (el Casino Liberal) amb connivència amb l’Ajuntament liberal per tal de restar prebendes i poder a l’Ontinyent tradicionalista i purissimer. El sistema fou tan senzill que en altres èpoques s’ha arribat a imitar. El cas més recent és el dels anys 80 del segle XX, quan els ajuntaments de la primera democràcia postfranquista provaven la introducció de noves festes en els pobles, especialment de la Ribera i l’Horta de València per tal d’alterar les estructures socials franquistes existents. Tal fet explica la recent expansió, ja veieu com és de curiosa la cosa, de les festes de Moros i Cristians per aquelles zones.

A l’Ontinyent en crisi de 1860 la cosa fou bastant fàcil. L’Ajuntament feia una despesa interessant, però així creava una celebració estiuenca que fera més fàcil de dur l’espera entre la sega i la verema en un poble eminentment llaurador. Unes banderes, un castell i un nou protocol és el que ens ha arribat que sufragà aquell any d’experiment. Per altra banda, el fet de recolzar una cada vegada més forta devoció cap el Crist de l’Agonia, que pivotava al voltant de l’ermita de Santa Anna i unir-la així a la nova parròquia de Sant Carles, d’arrels jesuítiques, sabia que anava a alterar els ànims de la societat més benestant d’Ontinyent, els dits “Usietes”. Per cert que l’Alcalde d’Ontinyent, José Mayans i Enríquez de Navarra, va ser el primer President de les Festes. Més clar...

Aquesta societat encarcarada dels “Usietes”, tampoc no podia fer veure grans aspavents, i la cosa de la brega anà, com sol anar sempre pel nostre terme, pels alcavons, soterradament. I com eixí a la llum? A través del plebà de l’Assumpció, un nouvingut anomenat Francisco Gómez Ochando i la seua al•lucinant negativa a fer sonar les campanes del Campanar de la Vila quan passara el Crist de l’Agonia en processó.

El mateix dia 5 d’agost, quan el primer programa de festes marcava la primera Diana i la mateixa Baixada del Crist, l’Ajuntament es reuní amb urgència per tal de tractar un sol tema, la sol•licitud a la Parròquia de Santa Maria del volteig de les campanes. Se li demanava que tingués a bé tocar els seus bronzes no sols en els moments en que el Santíssim Crist de l'Agonia, en les processons programades, romangués en el seu territori parroquial, sinó que ho fes " en todos los actos en que lo verificase la de San Carlos durante las mencionadas fiestas". L'Assumpció, plebania carregada de prerrogatives i pompa no podia consentir que una nova parròquia li pugués fer cap tipus d'ombra ni aquell tripijoc polític. Perquè fer cas a aquesta petició suposava posar-se, aparentment, i en un terreny "públic" com és la festa, sota les directrius de Sant Carles.

Ací està l’acta completa del Capítol de l’Ajuntament:

“En la Sala Capitular de la Villa de Onteniente día cinco del mes de Agosto año mil ochocientos sesenta: Previa convocación antediem se reunieron en ella los Señores Concejales notado al margen (Mayans, Tomás, Albert, Mora, Valls, Tormo, Montés, Tortosa, Donat, Martínez i Garcia)para la celebración de esta acta en la que se manifestó por el Sr. Presidente que el objeto de la reunión lo era hacer presente que habiéndose reunido la Junta directiva de fiestas al Santísimo Cristo de la Agonia determinó la misma dirigir el oportuno oficio al Señor Cura y Reverendo clero de la Parroquial Iglesia de Santa María de esta referida Villa suplicándoles entre otras cosas tuviesen a bien disponer que durante la traslación de dicha imagen desde el Santuario de Santa Ana a la Parroquia de San Carlos como igualmente durante la procesión que debía verificarse, debolución de la referida Imagen al memorado Santuario y demás actos religiosos de costumbre tocasen las Campanas de dicha Parroquia de Santa María a lo cual habían contestado estar conformes en ello però que las referidas campanes tocarían tan sólo en los actos procesionales durante el tránsito de dicha Santísima Imagen por el radio que circunssciba la mencionada parroquiay en su virtud lo hacía presente a la Municipalidad para que resolviese seobre ello lo que creyese oportuno y en su vista se acordó: Que con el fin de evitar disgustos y malas interpretaciones en un negocio de suyo complicado se dirigiese al Señor Cura para que se sirviese autorizar el toque de Campanas de la Parroquia de su cargo y de su Adyutriz San Miguel en todos los actos en que lo verificase la de San Carlos durante las mencionadas fiestas, con el único objeto de dar mayor realce a estas y sin que se entienda que por ello se acrecen ni decrecen derechos a ninguna de las puestas quedaron a salvo para que en lo sucesivo cada una unse de los que le competan. Así lo acordaron y firman dichos Senyores Concejales, excepto el señor Regidor D. Miguel Valls por no saberlo hacer, que certifico”.
(Capítol del 5 d’agost de 1860. Pàgina 73 del llibre d’Actes).

L’acta transpunta, malgrat el llenguatge oficialista, cert humor. Sent el propietari del Campanar i les campanes de la Vila, l’Ajuntament no pot accedir a ells perquè ja estava tapiada la seua porta pròpia que donava al Cantalar de la Bola i calia que els campaners hi accediren per dins l’església de l’Assumpció. Estava obligant als voltejos tant al Campanar de la Vila com als de Sant Miquel (vols que, al llarg de l’any i com feia amb el seu conjunt solia subvencionar d’alguna o altra manera). i insistia en el realçament d’una festa novella " sin que se entienda que por ello se acrecen ni decrecen derechos a ninguna de las puestas quedaran a salvo para que en lo sucesivo cada una use de los que le competan" quan tothom sabia què es pretenia amb ella i que sí, que hom volia remoure els drets de les parròquies.

El plebà, per evitar el ridícul, va seguir el joc i deixà accés als campanars i, així, tot succeí com l’Ajuntament desitjava. I malgrat tot, després, les relacions entre l’Ajuntament i Francisco Gómez Ochando van ser d’allò més cordials una vegada canvià el Consistori i el 1861 l’alcaldia passà a Fernando Mompó, almenys documentalment...