Ací vos oferim el discurs que el Clavari de la Soledat, en Salvador Sanchis i Ferri, molt emocionat, va oferir als assistents a la benedicció de la Seu de la nostra Confraria.
Molt bon dia a tots i a totes. Benvinguts i benvingudes:
Em correspon parlar-los a vostés en qualitat de Clavari de la Confraria de la Soledat, per més que a mi, açò de parlar en públic no em siga gens fàcil… Però ho faig per una raó molt particular -a banda de la necessitat protocol•lària-, i eixa raó no és altra que la il•lusió. La il•lusió d’un grup de gent que durant mesos ha estat preparant i treballant durament per fer real una celebració tant atípica com es un 400 aniversari.
Per a moltes persones segur que no deixa de ser estrany que una confraria renascuda el 1999 estiga celebrant ara, el 2010, un 400 aniversari. Dos coses hem d’apuntar al respecte: La primera és que creiem molt important el fet de celebrar una festa comunitària perquè en la nostra trajectòria, les celebracions que hem acabat duent a terme, de grat o no, s’han demostrat com a excel•lents a l’hora d’unir el col•lectiu que conformem, ens han motivat i ens han dut a oferir el millor de nosaltres com a persones i com a confraria.
Desprès, per a nosaltres és molt important fer homenatge al que realment som. Ara farà 400 anys, unes ontinyentines i uns ontinyentins volgueren fundar una entitat que mostrava la seua devoció cap a l’advocació de la Soledat. Aquella entitat, però, era alguna cosa més: un reconeixement públic d’una unió, d’una col•laboració mútua que agrupava els confrares i les confraresses i que a traves de la seua solidaritat procurava que tots ells quedaren protegits pels seus germans davant les crisis que assolaven en aquell moment el Regne de Valencia.
D’aquella confraria poques noticies mes tenim, sabem que s’esgotà, que va tornar a aparèixer i que posteriorment va quedar assimilada a l’ajuntament d’Ontinyent.
La Confraria represa en 1999 ha crescut, ha canviat, però continua mantenint molt viu aquell esperit de 1610. Si vostès lligen l’acta de creació de la confraria, aquelles idees d’unió, solidaritat i fe, la nostra entitat actual les subscriu completament. Per això som i ens tenim com hereus. Som continuadors d’aquella gent, d’aquells devots de la Soledat, per això ara ens sentim orgullosos de la celebració. Som la Soledat, Som el Pas de l’Ajuntament, tenim una manera molt clara i transparent de treballar, i unes idees i uns projectes de futur animosos i integradors.
Per a nosaltres, l’arrel és el mes important. Com deia el Poeta Joan Alcover “la soca més s’enfila quan més endins pot arrelar”. La nostra arrel l’hem trobada en l’esperit de 1610. Pot ser algun dia, algú trobe que fins i tot poden haver-hi antecedents històrics previs a la Soledat que ara coneixem i ens fa de base. Seria una gran alegria, perquè això demostraria que la historia s’escriu poc a poc i que encara està oberta, i que aprendre és la millor experiència que podem tindre, junt al creure i el compartir.
L’esforç que hem compartit per oferir-vos una commemoració senzilla, sense estridències i profitosa queda reflectit en el que ara presentem.
La Soledat té per fi una Seu, un lloc de reunió que per a nosaltres serà alguna cosa mes que un espai físic. El devem a la caritat d’un grup de dones admirables que procuren concòrdia i atenció assistencial al nostre poble des de l’Hospital de Beneficència-convent de la Mare de Deu dels Dolors.
En la seu ha treballat una gent molt interessada... interessada en el bé comú, en la entrega pels altres i l’alegria de tots. Moltes gràcies Vicent i Jorge, i gràcies també a Jose i a Gloria. Gràcies pel vostre temps que ens heu regalat, un temps que tenim la sensació d’haver-vos furtat i que prenem com un obsequi preciós.
Una disculpa més, personal i intransferible, al Santíssim Crist de l’Agonia. Hui Ontinyent li dona gràcies, nosaltres no estem allí. Qui caldria que parlara les coses no les ha parlat. Però nosaltres seguirem fent pel reconeixement social del Crist. com hem fet fins ara: eixes són les nostres gracies. El treball i la devoció.
De nou gràcies a tots per haver vingut, i acabaré el discurs protocol•lari com solen fer en un programa de televisió en que construeixen cases per a gent que les necessita:
Confraria de la Soledat, benvinguts a Casa.
Moltes gràcies.
