.

.

.

.
.


.

.
.
.

dimarts, 7 d’abril de 2009

"L'Església del futur", per Àngel Canet Català

La nostra Confraria desitja que el blog que ara visiteu, siga alguna cosa més que no un recull de notícies, per això, hem convingut en demanar a alguns amics de la nostra institució que escriguen un seguit d'articles on s'expressen lliurement sobre les seues opinions al voltant dels temes que poden afectar la nostra Confraria i la nostra vida espiritual.


Hem volgut que encete aquesta sèrie Àngel Canet i Català, filòleg de Benicolet i professor a Gandia, bon amic de la Confraria de la Soledat i persona molt preocupada pel fet religiós, com podeu comprovar al seu blog.


Esperem que les reflexions d'uns i d'altres ens puguen ser de profit, aliment per l'ànima de qui no només s'alimenta de pa.




L'Església del futur


Veient la història recent de l’Església entre nosaltres, u pot pensar que la seua fi està pròxima. Solament cal mirar aquestes tres coses: als temples es nota l’absència de moltíssima gent, els seminaris estan quasi buits i l’edat dels sacerdots és molt alta.

Per si açò fóra poc, s’observa en els que influeixen a la societat un menyspreu o certa animadversió cap a l’Església (encara que després diuen que es refereixen a la jerarquia). El que està clar és que l’Església en general i les parròquies en concret estan sofrint una crisi important. I la pregunta que alguns ens fem és aquesta: Té futur l’Església? Per tal que no s’encomane el pessimisme i per tal deixar les coses clares responem que l’Església té futur i que l’actual crisi pot ser un temps de gràcia i un senyal que el Regne de Déu està pròxim. La qual cosa no ens treu el sofriment ni molt menys l’esforç que l’Església ha de realitzar per tal de purificar-se, enfocar-se , orientar-se segons l’Esperit de Crist.

És cert que, de vegades, alguns desitgen que les coses tornen a ser com anys arrere: una Església ben visible, amb força (domini?) i influència. Però pensar així és oblidar que l’Església està al món per tal de ser un “xicotet ramat”, el “llevat en la massa” o la “sal per condimentar la societat i preservar-la de la corrupció”, és a dir, de la violència, de l’avarícia, de l’explotació de l’home per l’home i per les estructures, de la força del mal i sobretot per mostrar la presència de Déu com a salvador i sentit últim i gloriós de la humanitat.

Pensar així i desitjar aqueixa volta al passat és oblidar que la societat ha experimentat rapidíssims canvis en tots els aspectes i que és en aqueix moment quan l’Església, la comunitat cristiana, ha de viure un buidament (kénosis) i en compte de pensar en el seu futur ha de pensar en el futur dels homes a qui l’Església està cridada a servir.

És veritat que les comunitats cristianes necessiten d’alguna organització com tots els grups humans. Però seria d’esperar que no hi haja una divisió tan gran com l’actual entre els que manen i els que hem (se puposa) d’obeir, entre la jerarquia i els seglars. I que també seria desitjable que s’igualara el paper de les dones en la comunitat cristiana.

No serà d’estranyar que l’Església deixe de considerar-se a ella mateixa com un Estat com la resta dels Estats del món, amb els seus ambaixadors, cos diplomàtic i altres signes de poder.

No serà d’estranyar que les comunitats cristianes es desclericalitzen i els seglars se senten i siguen part activa i responsable amb unes tasques o funcions que els són pròpies pel baptisme.
Però sobretot és d’esperar que la comunitat cristiana ha de viure –en el seu interior- els valors del Regne com són la fraternitat, el servei, la pau, la veritat, la justícia, el perdó donat i demanat o rebut, l’alegria, l’esperança i inclús la persecució i la paciència. És convenient recordar el text de Pau que diu: “perquè la tribulació engendra la paciència, la paciència virtut provada, la virtut provada esperança i l’esperança no falla… perquè l’amor de Déu ha sigut vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat” (Rom 5, 4).

Si la comunitat cristiana no viu segons l’esperit de les Benaventurances, poc té que oferir a la humanitat. I si no serveix la humanitat s’acompliria la sentència de Crist: “no serveix per a res la sal si no és per tirar-la i perquè la gent la trepitge o menyspree” (Mt 5, 13).

Per tal que l’Església tinga futur s’ha de recolzar en la fe que tingué Pere, fe vacil.lant de vegades i fe manifestada en l’evangelització i en la sang vessada per tal de confessar Jesucrist. En aqueix cas s’acomplirien les paraules de Crist: “les portes de l’infern (del mal) no prevaldran contra ella” (Mt 16, 18). L’organització visible de la comunitat cristiana és important però ho és molt més la vida que viuen com a signe de la presència del Déu en qui creuen.

Ja és hora d’espavilar-se i posar-se en marxa. El temps és oportú, encara que trone o faça fred o excessiu calor.


Àngel Canet Català


Benicolet (la Vall d'Albaida)

Dimarts Sant de 2009
.