.

.

.

.
.


.

.
.
.

divendres, 7 de desembre de 2007

La Confraria de la Soledat d'Ontinyent, una provatura de resum de la seua llarga trajectòria

Sergi Gómez i Soler


La lloable Confraria de la Soledat no va estar mai una institució massa diferent de la resta de les d'Ontinyent, altibaixos, problemes, estrenes, però sempre, com ha succeït amb la major part d'entitats socio-religioses ontinyentines, ha comptat amb un patrimoni ben excel·lent, la força de voluntat i la decissió de les persones que l'han envoltat i constituït. La història la fem les persones, i la fa l'estima, i la Soledat té molta història, i especialment molta estima i de molta gent. Va nàixer en 1610, filla d'un temps en què l'Església s'enrocava en una autodefensiva contrareforma que pretenia reforçar-la front la disgregació que patí a Europa, i és exemple magistral de l'època i d'aquelles maneres de fer. Ha desaparegut i ha tornat a aparéixer als carrers, sempre recolzada per gent que ha sabut mantenir la seua devoció ben viva, i es convertí, en un moment donat, en un referent local en passar a ser “el Pas de l'Ajuntament”, l'únic dels passos ontinyentins no lligats a cap grup gremial ni a cap institució religiosa o parareligiosa; la Mare de Déu del poble, de tots. Tal títol i estimació, i situació, l'han feta navegar al ritme dels canvis polítics, i les discussions militars, que cada temps ha dut, fins arribar a desaparèixer la imatge física advocacional el 1936. Ha estat, però, i sense dubte, la realització de la talla darrera, la de la Mare de Déu en la seua Soledat, de Marià Benlliure, la que actuà de revulsiu, polèmic revulsiu fins i tot, per tal que tornara a gaudir d'un respecte a Ontinyent, i un reconeixement que només ha acabat de quallar en el moment de la creació d'una novella confraria, moderna i activa, que no només ha revitalitzat la devoció cap aquesta advocació sinó que brega fort per tal que la Setmana Santa ontinyentina evolucione al ritme que la societat demanda, tot i respectant escrupulosament la tradició. Només hi ha una possibilitat de creure: fer conéixer, fer entendre, fer estimar, ser llum.

Aquestes línies volen servir de resum de la història llarga de la devoció ontinyentina cap a l'advocació de la Mare de Déu de la Soledat , centrada en les celebracions setmanassanteres, un complement als articles que acompanyen aquesta publicació que incideixen en punts concrets d'aquest devenir temporal. Comencem, doncs, el recorregut.

Quan neix, el 1610, la Confraria de la Soledat , ja existeixen a Ontinyent altres entitats d'auxili social i grupal amb marcat caràcter devocional, són les confraries, gremials o no, que apareixen a resultes del Concili de Trento, que marca les estrictes guies que duran a l'Església a una evolució introspectiva que coneixem com Contrareforma. La més coneguda d'elles és la de la Santíssima Sang , que el 1514 cedeix la seua ermita i la casa annexa, la “Caseta dels Desemparats”, al Carmel per tal que es construïsca l'actual Monestir de la Puríssima Sang de les Monges Carmelites Calçades, amb dret a ús del lloc. Aquesta confraria es preocupava de l'atenció física i espiritual dels condemnats a mort i els moribunds, usava del métode de la flagel·lació (pública i privada) com expiació dels pecats, i mantenia el culte de l'Ecce Homo, bàsic en la celebració passional d'Ontinyent a partir que, des de Trento, s'insistira en la bondat del culte a les imatges. Actualment té com hereva la Confraria de l'Ecce Homo, que encara du el mateix malnom que abans: la Capeta de la Sang.

L'altra confraria és la de la “Gloriosa Verge Maria e del Benaventurat Archangel Sant Miquel”, aprovada pel rei Ferran II el Catòlic el 1496. Era una comunitat d'ordre devocional, i no es trobava lligada amb els fets passionals.

Dins d'aquest context, però ja amb l'evolució d'aproximadament un segle, es crea a Ontinyent, el 8 de setembre de 1610, una confraria dedicada a Nostra Senyora de la Soledat. El seu primer notari, síndic i procurador és Gaspar Vallés, i inclou dins les seues files l'oligarquia completa local. Aquesta agrupació participarà, segons Baixauli Juan, tant en les incipients processons de la setmana Santa com en altres celebracions marianes, com ara la de les Marededéus Trobades.

Tot i els seus origens i intencions, la nova confraria no participò, al contrari que les altres dues abans esmentades, en les exèquies del rei Felip IV. A dia 29 de setembre de 1665, hi celebra una “andana pública”, una mena de processó en què, a diferència de les “andanes particulars” en què s'avisa als confrares de la mort d'un company (fet mantingut encara hui en diverses poblacions valencianes), té lloc una processó pública nocturna amb atxes i ciris, molt semblant a la recentment recuperada Processó del Silenci.

De mica en mica va desenvolupant-se al territori valencià el fet de les processons passionals. Hom suposa que serà la figura d'un crist jacent la primera en ser processionada, i amb ella, per tal de moure l'auditori a la compassió i compunció, apareixerien les imatges bíbliques que ens mostren a la mare, dolent i sola, i el fill, crucificat i baixat de la creu, en una sèrie de representacions heretades de la iconografia anterior, i en molts casos, ja processionades anteriorment, però de manera solitària i aliena a aquestes dates. Així, i reprenent el medieval “ordo prophetarum” tornen a passar pels carrers representacions pormenoritzades al·lusives als misteris, les imatges evangèliques o apòcrifes que narren en un procés visual i educatiu, a la manera de la processó del Corpus, la narració de la condemna, patiment, i mort de Jesucrist.

Seran les incipients organitzacions gremials les què iniciaran la nova manera celebrativa, que en certa manera ja tenien des del temps de la primera Germania, i la prendran com a festa pròpia a mesura que les prohibicions representatives en la festa del Corpus els reconduisquen cap aquest camp, al qual aportaran trets molts característics, com ara les representacions parateatrals i els elements de les festes de soldadesca. Les confraries antigues no només es reconverteixen, sinó que són motor principal del canvi formal i funcional de les mostres de religiositat pública, tot aportant la seua experiència de vivència religiosa interna i la seua organització social.

A Ontinyent fruit de la nova sensibilitat apareix un Crist Natzaré dels Observants de Sant Francesc abans de 1735, i el 1777 es suspenen les desfilades públiques de penitència a càrrec dels Flagel·lants el Dijous i el Divendres Sants, ofensius, segons el poder despòtic il·lustrat establert. La reconversió al gremialisme d'aquesta confraria de la Sang es completa amb l'assumpció de responsabilitats per part del gremi dels Carreters i dels Vinaters.

El canvi de la Confraria de la Soledat , que possiblement es sentís atreta pel món de la penitència pública, és també contemporània a la de la Confraria de la Sang. L 'espai de temps entre la ignorada desaparició de la Confraria i la seua primera refundació dins els canons de les formes llavors en boga és segurament major. El 1770, la Confraria no existeix, no hi ha memòria d'ella, en el llistat exhaustiu d'ordres, confraries i germandats que Don Luis Blasco Colomer, don Félix de la Encina i altres polítics locals envien al Comte d'Aranda, a Madrid, un cens que, unit al de la resta de poblacions del País, mostrarà que les despeses en aquests menesters eren exagerades i motivaria la petició d'Aranda, el 1773, que provocà la reducció de les Confraries al Consejo de Castilla, una mena, segons Emili Casanova, de semiclandestinitat, una tolerància que no les reconeixia oficialment. Només eren defeses pel clergat i els polítics locals, directes beneficiaris dels diners aportats pels confrares. Dins aquest estat de les coses, Llora Tortosa troba referències d'una devoció cap a la Soledat el 1775. Ben poc temps després, el 1789, sí apareix palesa la intenció formal del Marqués de Colomer, en Cristòfol de Mergelina, de reprendre el culte cap a l'advocació. Aquest alt oligarca local sol·licita al Reial Consell el seu vist-i-plau per tal de crear una confraria de la Soledat , hereva de l'anterior. Aquesta petició fou denegada el 1790.

El 15 de juny d'aquell any, es transcriu a l'Acta capitolar:
“ En este cabildo hizo presente el Sr Corregidor una Carta de Don Manuel Antonio de Santistevan, secretario de Camara del Supremo Consejo de fecha siete del corriente en la que expone que el Real Consejo ha derrogado la solicitud del Marqués de Colomer, Don Christoval de Mergelina, y otros vecinos de esta Villa sobre aprovación de las Ordenanzas que havian formado para la creación y establecimiento en la misma de una Cofradia con el título de nuestra Señora de la Soledad ; y en su vista acordaron se ponga dicha carta en este (t)ramo”

Aquesta Acta reflecteix exactament els termes de la carta arribada per correu reial, però afegeix:
“ y teniendo presente lo informado en el asunto por la Real Audiencia de ese Reyno, y lo expuesto por el Señor Fiscal, ha declarado no haver lugar a la aprobación de la erección y establecimiento de la citada cofradia de nuestra Señora de la Soledad , y ha mandado que de esta providencia se dé aviso a la Justícia y Ayuntamiento de esa villa para su inteligencia y cumplimiento.”

De moment es prohibí aquesta confraria, i n'ignorem les causes, una negativa molt propera a la prohibició de Carles III, el 1780, dels Gegants, Cabets, danses, figures al·legòriques processionals... que no s'escaïen en un país il·lustrat i despòtic com ho era el nostre.

Així i tot, el 1796 la imatge de la Soledat és processionada a Ontinyent a petició d'uns veïns que així ho demanen. L'Ajuntament, l'òrgan regulador de les manifestacions externes a les Esglésies, els concedeix el permís amb data 21 de juny del 1796, però afegeix alguna que altra condició:

“ En este cavildo se hizo presente que en atención a no salir, ya muchos años hace, en la Procesión de Viernes Santo, el último cuerpo que la formava, llevando la respectable ymagen de Ntra. Sra. de la Soledad , excitados varios feligreses de una sincera devoción hacia dicho objeto, han hecho instancias a la yltre. Villa a fin de que dispusiese el modo que estimase oportuno y que facilitase al Público el consuelo de ver la referida ymagen conducida en la conformidad prístina, autorizando y completando las funciones.
Y deseando este ilustre Ayuntamiento satisfacer tan piadosos deseos, habiendo conferido sobre las circunstancias del caso, unánimemente tienen resuelto que, por ahora, y con reserva de tomar en lo sucesivo otra providencia que el tiempo acreditase oportuna en el asunto, y todo a voluntad de la Villa ; nuestro Cuerpo de Procesión de la Soledad se tenga por tal, como efectivamente assí lo adopta como a función de la ilustre Villa, a la que asistirá y presidirá en forma de comunidad, deviendo entender esta disposición únicamente para el fin indicado de contribuhir el yltre. Ayuntamiento a la pública Devoción, pero sin perjudicar, acrecer, ni decrecer el menor derecho que pudiera contemplarse ahora, ò en lo venidero a favor de persona alguna, en quanto à la antigua disposición y govierno que se observava respecto a dicho paso. Y para la plausible solemnidad, acuerda la Villa se pasen los correspondientes ofícios a los sugetos que se contemplen por convenientes. A efecto que se dignen asistir a dichos función y acompañamiento, con luz, de la santa ymagen para darle el mayor lustre.”

L'Ajuntament s'atorga a través d'aquesta decisió, l'últim dels passos participants en la Processó del Sant Soterrament, sense perjudici dels suposats antics drets de cap confraria prèvia o de particulars que hi estigueren vinculats. Els termes legalistes de la redacció, i el fet que es convocàs el plenari per aquest únic tema, fan pensar en un seguit de dificultats legals o la possibilitat real de reclamacions posteriors. És aquest el moment exacte en què el Consistori s'institueix en “confraria” de Setmana Santa.

Així i tot, el pas torna a desaparéixer. No coneixem el moment exacte, però a 31 de març de 1860, enmig de les sequeres i epidèmies i problemes militars que conduirien aquell any a realitzar les primeres festes de Moros i Cristians i a l'exaltació del Santíssim Crist de l'Agonia, el mateix Ajuntament s'obliga a un novell retorn de la Soledat.

“Resolución del Ayuntamiento para que se saque el paso de la Soledad el Viernes Santo.
Y últimamente se acordó sacar el paso de la Soledad en la procesión del Viernes Santo próximo; y que los señores Regidores D. Rafael Alonso, y D. José Martínez y D. Gerónimo Maestre se encarguen de llevarlo a efecto, y convidar a las personas que estimen. Así lo ordenan y firman dichos señores concejales escepto el Regidor D. Miguel Valls, por no saberlo hacer, de que certifico.”

El 1881, la Imatge de la Soledat , lligada tradicionalment a l'Església de Sant Miquel, es trobava a l'Església de la Puríssima Sang. Carmelo Bernabeu, confessor de les Monges, es presentà a l'Alcalde el 25 de febrer per tal de comunicar-li el mal estat del baiard de la imatge. La reparació fou immediata i les despeses anaren a càrrec del Consistori. El 6 de maig es donaren públicament les gràcies al Sr. José Achotegui, qui regalà els novells fanals.

L'Ajuntament subvencionà des de l'assumpció de la imatge, la participació de la Soledat en la processó del Sant Soterrament, les despeses de cera, ciris i les devingudes dels motets que l'acompanyen. El 1891 els motets són interpretats per l'Orquestra d'en Leopoldo Bonastre (cinquanta-set pessetes i cinquanta cèntims foren consignats). Calgué pagar, així mateix, els “anders” que li duien el pas (a Agustí Cambra onze pessetes), un costum que ha arribat fins la darrera desaparició de la imatge en els anys 70 del segle XX; la no existència d'una confraria devocional va fer que el “Pas de l'Ajuntament” fóra, en moltes ocasions, un destorb, una obligació que el Consistori complia per mantenir el costumari local. La mateixa visió popular no veia aquest darrer pas processional com un fet devocional sinó com un deure públic religiós fins i tot: el poble acompanyava Jesucrist en el seu dolor. És per la religiositat imperant que l'Ajuntament, fóra del propi pas, participava especialment en el sufragament de fets menors; així, i tornant al 1891, pagà a “Francisco Vila por rizar las palmas que se han colocado en los monumentos de las parroquias de esta Villa é iglesias de San Miguel, San Francisco y ermita de Santa Ana ascendente á veinte y cinco pesetas”.

Les darreres grans processons del segle XX acabaren als anys 30, tant per la voluntat de l'Església de reduir l'aparatosa i incontrolable participació de figurants i soldats romans (efectuada el 1932), com per les directrius polítiques dels ajuntaments de la Segona República.

La processó major i central era, com ara, la del Sant Soterrament. Tenim la sort de conservar una importantíssima ressenya de la mateixa en l'edició corresponent al núm 195 de la Paz Cristiana. Recull la processó de 1924, i refereix ròssegues, personatges i passos que no trobem registrats en cap altra ocasió. La Soledat tanca la desfilada, darrere dels passos de l'Oració de l'Hort, dels paperers, els Assots de la Columna , dels llauradors, l'Ecce Homo, el Nostre Pare Jesús, dels fusters i obrers, la Dolorosa , dels carnissers, el Crist de la Palma , dels moliners i panaders, el Descendiment, dels fabricants de teixits de cotó i de cànem, el Sant Sepulcre, del comerç i fabricants de llana, junt a la Guàrdia Civil , i la Soledat :

9.1 LA SOLEDAD ; paso en el que forman todos los individuos del Ayuntamiento y señores invitados, y es presidida la procesión por el Sr Arcipreste, Sr. Alcalde, Sr Juez de Instrucción y Teniente de la Guardia Civil.

En temps de la Segona República , l'Ajuntament no volgué fer-se'n càrrec de la imatge de la Soledat , atesa la separació entre Església i Estat. Des de l'any 1933 almenys, la processó i totes les manifestacions religioses fetes dels murs eclessials cap a fora, celebrades per cert amb un ambient partidista reaccionari molt marcat, patiren diferents problemes de desenvolupament.
El 1935, i segons extreu n'Alfred Bernabeu i Sanchis de les memòries de Gonzalo Gironés, són un grup de trenta joves d'Acción Catòlica de la parròquia de l'Assumpció els qui fan uns vestits nous, amb caputxes qui ells mateixos diuen “andaluses”, de color morat sobre una alba blanca cenyida amb cordó lil·là també. La tela, que costà un màxim de 10 pessetes per “confrare”, va ser facilitada des de la coneguda tenda “el Barato” i cosides per la muller de Gonzalo Gironés mateix, Elvira Guillem.

En el transcurs de l'estiu del 1936 foren destrossades o cremades les figures processionals, entre elles la de la Mare de Déu de la Soledat. Malgrat tot, en la postguerra, l'ambient sociopolític i religiós afavorí la recuperació d'algunes de les confraries i el retorn de la Setmana Santa. La seua processó major, però, no reprendria els trets del passat, lastrada per l'evolució socioeconòmica ontinyentina. El 1939 solament processionà una imatge, la del considerat com a patró de la Ciutat , el Santíssim Crist de l'Agonia (mai més no relacionat amb la Setmana Santa ), i una Marededéu deixada. Els anys posteriors, algunes imatges salvades o reconstruïdes, com ara la de la Dolorosa del Sant Hospital, foren passejades fins que s'establí de nou una confraria. Així, tornaren passos, com el Crist de la Palma , que es mantingué pocs anys, Nostre Pare Jesús, el Crist Jacent i la Soledat , també de curta vida, la Santa Faç , l'Ecce Homo o Capeta de la Sang , els Assots a la Columna i una nova confraria i representació, no coneguda abans a Ontinyent, filla dels emigrants atrets per la indústria ontinyentina, la de Nostra Senyora del Patrocini i el Crist de l'Expiració.

El 1943, i una vegada comprovada la senzilla magnificència de la figura del Crist Jacent que els empresaris del Tèxtil (ja agrupat) havien sufragat, i que era obra de Marià Benlliure, l'Ajuntament decideix encomanar al mateix autor la construcció d'una novella imatge de la Soledat. El contracte, datat el vint-i-vuit d'abril del 1943, recull clàusules com aquesta:

“ PRIMERO: Don Mariano Benlliure Gil se compromete a tallar una Imagen de la Soledad con destino a esta Ciudad de Onteniente, policromada. La Imagen será de tamaño natural é irá totalmente tallada, incluso el vestido, teniendo que ponerle solamente el manto, y la cabeza descubierta para poder colocar al igual que en las imágenes de Salcillo un manto de encaje, para que destaque toda la obra del pelo, que será todo és tambén esculpido y que irá debidamente separado del cuerpo para poder adaptar el manto convenientemente”

El mantellet de randa proposat, seria substituït per un discutit manto gros i negre, que provava d'ocultar les formes femenines de la meravellosa imatge, en paraules d'un responsable religiós de l'època per que “sus formas femeninas distraian a los fieles de la oración”. La nova imatge, mai no prou ponderada, generà una “llegenda local”. Hom assegurava que la model per la figura (de rostre desacostumadament no “bell” sinó realista) fou una veïna del barri de la Vila , “una dona treballadora” en expressió de l'època carregada de connotació reivindicativa social, quan és cert que una veïna havia servit de model, però només per la confecció del mantó.

Després de la darrera desaparició de la Soledat en els anys 70, i a causa del canvi de la transició política que, fóra d'allò suposat, feu abandonar bona part dels costums ancestrals ontinyentins (dolçainers, Gegants i Cabets…), i després d'una discussió gens dissimulada sobre la pertanyença de la imatge, el 1999 es creà la nova i actual confraria de la Soledat , presidida per Salvador Sanchis i Ferri. Entre els havers d'aquesta entitat cal ressaltar el fet de la decissió del respecte a la tradició de propietat i de dret de la Ciutat d'Ontinyent a través del seu Ajuntament i la col·laboració absoluta entre ambdues entitats, que condueix al processionament de la imatge tal i com la concebí Benlliure, sense cap tipus de mantó; a la restauració total de la imatge el 2000, tot atenent a l'estat d'abandó en què s'hi trobava (situada a un altar lateral de l'Església de l'Assumpció, sense accés immediat, foradada pels elements agressius de subjecció del mantó i no tractada com mereixia tal obra d'art), i a la construcció d'un nou baiard el 2004.

Pel que fa al món cultural ontinyentí, la confraria s'ha distingit per la seua voluntat de recuperació de la tradició passional valldalbaidina. Així, ha estat pionera en el retorn de les matraques de mà, el repartiment dels caramels en la processó, ha creat la Processó del Silenci, ha revitalitzat el fet de les xocolatades públiques pasqüeres, ha editat exemplars de “ la Vella Quaresma ” i ha retrobat els tradicionals motets.

I el millor de tot, la Confraria de la Soledat és unànime en què hi ha molta feina encara per fer…