.

.

.

.
.


.

.
.
.

diumenge, 30 de març del 2014

Terra Santa, l'Evangeli a peu de carrer




El nostre Clavari, Salva Sanchis, junt a la seua dona, Bea Soler, van viatjar a Palestina el passat any. Ara, Salva ha escrit un article en el programa de la Setmana Santa d'Ontinyent on ens conta les seues experiències i reflexions. Vos l'oferim tot seguit per tal que pugueu conéixer-lo i disfrutar-lo. De ben segur que a tots els confrares i confraresses de la Soledat ens agradaria poder viure una experiència com aquesta. anar llegint sobre cada lloc i trobar-te'l fotografiat no té preu. És allí mateix on va passar tot el què rememorem en la Setmana Santa, i així és com allí es recorda...:




Viatjar és un gust que entenc que tot el món li agrada, especialment vore llocs històrics, exòtics i també de relax. Però una forma de viatjar amb molt de sentit i sentiment, és el pelegrinatge. 

Pelegrinar es pot a qualsevol lloc de Fe, i els ontinyentins ho tenim històricament a la Mare de Déu d’Agres com exemple més antic de les nostres terres, i ara ens n’han sorgit de més llunyanes ja que els mitjans de transport i comunicació ens permeten viatjar periòdicament a llocs tant nomenats com Lourdes o Fàtima.

Però sense dubte, per als catòlics el lloc més desitjat per a pelegrinar és Terra Santa. La terra dels profetes, la que va vore l’aplegada del èxode amb Moisès, la terra que va viure els trenta-tres anys de vida de Jesucrist, la terra on va nàixer la nostra Fe.



Podríem començar a pelegrinar per Haifa, al Mont Carmel, on tenim el Monestir de Stella Maris, el monestir està alçat a la gruta del Profeta Elies, coneguda com la primera escola de profetes, el convent té una vista molt immensa al mar Mediterrani, on es pot vore també la l’última ciutat que vam estar els cristians com és Sant Joan d’Acre.

És entranyable entrar al poble que per tots els llocs parla de família, la ciutat de Nazaret en Gal·lilea, situada a la vista dels plans de Jezaré.Tots sabem de la importància de Nazaret al Nou Testament, l’Anunciació de l’Angel Gabriel a la Mare de Déu, com a fet més rellevant de tots els viscuts. El Santuari de l’Anunciació, construït amb dos naus i que acull a la de baix la gruta en el que es conegut com a recuperat temple bizantí, que guarda la casa on viva la Mare de Déu i on es va produir l’Anunciació. 



L'àngel li digué:
No tingues por, Maria. Déu t'ha concedit la seua gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús – (Ll1,26-30)

A la apart externa del temple es podem trobar escrit en diverses llengües el missatge de l’Anunciació. També trobem a la ruta l’església de Sant Josep, Casa de la Sagrada Família o església de la Nutrició.

En el transcurs de la peregrinació a Terra Santa, a més de reviure l’Evangeli a peu de carrer, també tenim l’oportunitat de renovar la nostra professió religiosa, i una bona mostra es Canà de Gal·lilea on els pel·legrins que hagen optat pel sagrament del matrimoni poden renovar-lo.



Es un sentiment especial tornar a dir “Sí”, al lloc on la tradició diu que van ser celebrada la famosa boda de Caná, on Jesucrist va fer el seu miracle de convertir l’aigua en vi a les gerres de pedra.

Veient que s’acabava el vi, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi.» Jesús li respon: «Mare, per què m’ho dius a mi? Encara no ha arribat la meva hora.» Els diu Jesús: «Ompliu d’aigua aquestes gerres.» Ells les ompliren fins dalt. Al moment els va dir: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei.» Ells la portaren. El cap de servei tastà aquella aigua, que s’havia tornat vi. Ell no sabia d’on era, però ho sabien molt bé els qui servien, perquè ells mateixos havien tret l’aigua... (Jn 2 , 1-11).


És la Mar de Galilea o Tiberiades on el peregrins podem sentir la força del Evangeli més forta, ja que gran part d’ell passa al voltant d’este immens llac alimentat pel riu Jordà.



L’església de Sant Pere junt al llac recorda quant Jesucrist li va dir a l’apòstol Pere que tirara les xarxes a l’altra part de la barca i van traure la gran quantitat de peixos.



Les benaventurances en Tabga, on la tradició diu que van ser allí proclamades les mateixes i el Sermó de la Muntanya. Es en Tabga on trobem la satisfacció de que Jesucrist ens saciarà de qualsevol tipus de fam, però permeteu-me dir que en este cas es tracta de fam de fe o espiritualitat. Allí es celebra el passatge de l’Evangeli de la multiplicació dels pans i dels peixos.




És Safranat la coneguda com la ciutat de Jesús, on es va retirar quan es va assabentar de la detenció de Joan el seu cosí. En Cafarnaú trobem la casa coneguda com de Sant Pere, on el deixeble vivia junt a la seua dona i la seua sogra. Sobre la casa que diu la tradició que era de Sant Pere, s’alça un gran temple a l’aire on la part central és la Casa del Apòstol. La sinagoga és la reconstrucció no acabada més emblemàtica de Cafarnaú.

Betsaida o Magdala, d’on era natural Maria Magdalena, són altres dels llocs d’esta magnífica terra. Però és el camí a seguir el que ens porta al Mont Tabor un lloc extremadament especial, el lloc on es produeix la Transfiguració del Senyor, de la que els ontinyentins orgullosament celebrem cada sis d’agost al nostre poble. A este lloc tant especial com ja he dit, es respira moltíssima pau i podem observar la gran riquesa de la terra promesa. Esta part i el lloc on s’eleva el Temple a la Transfiguració on no va aplegar Moisés, però que si va enviar a la seua gent, podem vore les fructuoses terres d’Esdreló del que es poden contar fins a quatre collites per any en les mateixes terres. Dins del temple de la Transfiguració trobem tres altures , en la part més baixa encara ens deixa vore més avall el temple bizantí.




El pelegrinatge ens porta a Jericó, ciutat importantíssima pel que significa esta ciutat en el camí de Jesús a Jerusalem, sobretot per la sanació de l’invident i la conversió de Zaqueu qui estava situat damunt de l’arbre conegut com Sicòmor, encara que la paraula ens parla d’una figuera. És en Jericó on la Custòdia Franciscana de Terra Santa té el lloc que simbolitza el bateig del Nostre Senyor. A este lloc el riu Jordà marca la frontera entre Palestina i Jordània, i allí els catòlics podem renovar el Sagrament de Bateig. És el lloc de la Quarantena a la eixida de Jericó on podem vorer un gran monestir que recorda la estada de Jesucrist al desert i les Temptacions del dimoni.



De camí trobem Betània, el lloc on està la tomba de Llàtzer, el millor amic de Jesucrist que va eixir del sepulcre «lligats els peus i les mans amb benes i la cara envoltada d’un sudari», Jn 11,44).




En Ain Karem és on es produeix la Visitació de la Mare de Déu a la seua cosina Isabel.



Allí, a una paret molt gran podem llegir el Magnificat en moltes llengües.


A la mateixa ciutat tenim el lloc del naixement del de Joan el Baptista.




Dins del pelegrinatge per esta Terra Santa apleguem al lloc on tot comença, Betlem, la Terra de David. La força del lloc ens fa sentir al nostre interior el que allí ha passat. El naixement del Nostre Senyor a l’església de la Nativitat, la qual està construida sobre la cova on la tradició diu que va nàixer el més gran dels homes.




Es fa magnífic cantar una nadala deixant anar la imaginació i pensant que allí està el Jesuset, així com recordar com seria el moment en que tots els visitaren. Molt a prop està el camp dels pastors on l’Angel es va aparèixer i els va dir que coneixerien al Jesuset, que estaria embolicat en bolquers.


 Es curiosa esta indicació i a la vegada lògica, ja que no tots els xiquets portaven bolquers, però si Jesús perquè pertanyia a l’estirp de David.

I en el nostre pelegrinar apleguem a Jerusalem, apleguem a la Passió, Mort i Resurrecció del Nostre Senyor. Comencem per la part mes alta de Getsemani o Hort de les Oliveres, allí trobem l’Ascensió, el punt on Jesucrist va partir a la casa del Pare.



"Després se'ls endugué fins a prop de Betània i, tot alçant les mans, els beneí. I mentre els beneïa, se separà d'ells, i era endut cap al cel". Lluc 24:50-51.

Però ens queda un camí per recórrer molt important i ple de sentiment. Des de la zona més alta es pot vore tota la ciutat de Jerusalem envoltada de muralles, amb la seua Porta Daurada o a la dreta la Deetna, en front el temple de Salomó, la Mesquita de Al-Aqsa, al fons Santa Maria del Mont Sió o el Sant Sepulcre. Al baixar per Getsemaní trobem la cova on Jesús va ensenyar als apòstols el Pare Nostre, sobre la gruta s’alça un temple en el que com en altres trobem escrit en diverses llengües el Pare Nostre, pot ser la contribució en llengües més rica que existeix, ja que podem trobar des dl Bable o fins i tot el Guaraní. 



Dominus Flevit, és el temple on es recorda les llàgrimes de Jesucris. Allí qualsevol peregrí ja comença a aborronar-se pel que allí va passar. I apleguem al lloc on la tradició marca que allí va pregar Jesús, a l’Hort de les Oliveres, on l’empenta de les huit oliveres que queden bimil·lenàries són el testimoni de les últimes hores de Jesús. És grandiosa l’oportunitat de poder celebrar l’Hora Santa, sense llevar-li ull a la pedra on Jesucrist va estar pregant: Després se separà d'ells a cosa d'un tret de pedra, s'agenollà i pregava dient: --Pare, si ho vols, aparta de mi este calze. Però que no es faça la meva voluntat, sinó la teva. (Mt 26,41-42). I com bé està a les escriptures, els Apòstols es van apartar d’Ell com a un llançament de pedra a una cova propera. 



Personalment vaig viure un dels seus moments més intensos d’emoció i de sentiment en entrar a la cova on va ser pres. No podria explicar la sensació aborronadora, era com si anaren a llevar-me alguna cosa importantíssima, i em vaig donar compte que allí no sols creia, sinó que ens havien llevat a tots al més gran dels homes, sense oferir resistència. I al costat mateix de la cova d’on va ser pres està la tomba de la Mare de Déu.


Ací podem pensar que: com que tomba? Ella no és Assumpta al cel? No puc jo respondre a estes preguntes ja que no existeixen documents sobre els últims anys de la vida de Maria.

Continua el nostre pelegrinatge pel Mont Sió, on trobem el lloc del Sant Sopar, situat a la part superior de la casa que un deixeble va deixar per al moment i que es va convertir en el punt d’encontre de tots. Les emocions cada vegada són més intenses, la presència de la força divina es fa sentir, mentre es llig l’Evangeli. L’església de la Negació o San Pere In Gallicantu, lloc que recorda la negació de Sant Pere, i a poca distància l’Hort de les Monedes. Este lloc encara conserva un camí que és de la època de Jesús.

Lloc de visita obligada és Betesda, on estan les piscines Probàtiques, on eren llavats els animals oferits per al sacrifici.


 Este lloc ens deixa vore la fondària en la que es podria trobar l’originària Jerusalem del temps de Crist, ja que ha sigut destruïda moltes vegades, sent la més forta la feta per Saladí.

Ací comença el dur camí de la creu, el “Via Crucis”. Comencem al Temple de la Flagel·lació, la que era coneguda com casa de Pilat, al pati podem trobar les pedres gravades dels jocs que els romans feien en terra, jocs com la taba.


 Començar a fer el “Via Crucis” per estos carrers estrets, en algun moment empinats i escalonats, i pensar en Jesús carregat d’una creu, escarnit, dolorit, esgotat, només trobes un poc de tranquil·litat en tres moments, quan Jesús es troba en sa Mare, o quan la caritat obligada fa que el Cireneu l’ajude a portar la creu, i també quan aplegues a la Sexta Estació, on penses que aquella dona costurera, la Verònica, es va emparar d’Ell eixugant-li el rostre, rasgat per la mà de l’home. L’octava estació i les llàgrimes de les dones de Jerusalem, no eren prou per a demanar clemència davant una mort tant cruenta i dolorosa.





Aplega el nostre pel·legrinar al Calvari i al Sant Sepulcre, on causa impacte vore una de les portes tapiada, on l’explicació donada va ser que Saladí ho va ordenar assenyalant que: “per als cristians que anaven a quedar a Jerusalem amb una sola porta els sobrava”.





En entrar dins continuen creuant-se les emocions, l’empinada escala per tal de pujar al que va ser la cantera coneguda com el Mont Calvari ens apropa a poder alcançar a tocar la roca i el forat on va ser enclavat el Nostre Senyor, la lectura de l’ Evangeli ens fa viure com si fora el moment, Jesucrist amb els seus ulls amb llàgrimes mirant al seu deixeble Pere i pensant en la negació.


O com el Déu fet home clama “Elohi, Elohi lema sebactani...”, a la Mare de Déu als peus de la creu quant li diu el seu fill, “Mare ahí tens al teu fill”, referint-se al seu deixeble estimat o el dur moment de l’Expiració.



Jesús es mort i baixat del Calvari, molt a prop la pedra de la Unció, molt ben cuidada i adorada, i a no res de allí, a escassos vint-i-cinc metres el Sant Sepulcre, on després d’haver patit tot el Calvari, trobes la pau en el silenci dur de la mort. És el Sepulcre l’últim lloc on el sentiment brolla i hagueres volgut demanar que tot eixe calvari no l’haguera passat. Així ho transmet la Sibil·la de la Resurrecció que cada dia es celebra dins del temple.

Hem aplegat al final del nostre pel.legrinatge per la Terra Santa, i ens toca tornar a la realitat, a la del dia a dia, i que no és més que la paraula de Jesús donada al lloc de l’Ascensió: “Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi dels temps”.Tots junts vam visitar la Custòdia Franciscana de Terra Santa, on ens va rebre el Vicecustodi de Terra Santa, el Padre Artemio Vítores González. Este palentí que diu que du tants anys a Terra Santa que ja no creu tornar, mentre ens explica la llavor franciscana als Sants llocs.



En agraïment de part de Salva i Bea a la Província Franciscana de València, Aragó i Balears. Al Pare Fernado Fuertes Garrigós O.F.M, Fra José María Falo Espés O.F.M, i en record de aquells que varem poder compartir esta experiència a més dels dos esmentats, el Reverend Pare Sergio Alentoran, el Pare Dionisio, el Pare Antonio, Sor Purificación, María Dolores, Manuel, Pilar, Carmen i Manolo.