.

.

.

.
.


.

.
.
.

divendres, 13 d’abril del 2012

La Processó del Silenci




Finalment, la Processó del Silenci va arribar a bon terme. No havíem patit massa per l'oratge, un ventijol de vesprada apartava els núvols. Però com que les previsions insistien en models de pluja ràpida i sorpresiva i ja es comptava amb l'amarga suspensió de la Processó de la VI Estació en la vespra, ho tinguérem com un regal. Una nit fresca amb lluna gairebé plena que conformava un marc preciós pels fotògrafs.



Els confrares i confraresses de les distintes agrupacions ontinyentines tingueren a bé conformar el nostre seguici, que s'inicià amb un considerable retardament i entre el clamor d'un públic que no entenia el retard del Via Crucis parroquial sent com era que s'havien apagat puntualment les llums de la plaça. Aquest darrer fet es deu només a la coincidència cojuntural d'estalvi energètic. Siga com fora, tots estiguérem preparats per acomplir el nostre paper processional. L'Andador demanà permís als Presidents, el Macip va obrir la porta junt a la Majordom de Processó de l'Expiració. Pogué participar per primera vegada el nostre Judes i els romans de l'Expiració, i s'estrenà l'Ecce Homo humà.

Immediatament la Verònica desplegà el llençol sobre el rostre de Jesús, una rècua de confrares de la Soledat portaren cadenes penitencials, i en desfilar la confraria degana, La Capeta de la Sang, fou el torn de la molt organitzada confraria de l'Expiració, amb el Crist de la Misericòrida, i la Confraria de la Soledat.


De la resta de la processó, cal destacar el pas de la mateixa per davant de la nostra Seu. La gent que allí es trobava estava ben emocionada. El pas pel Portal de Sant Roc mereix capítol a banda. El primer dels arcs era de molt difícil pas. Les barres del darrera fregaven el terra quan la corona de la Mare de Déu només passava per dits... el pas i l'alçament varen alçar l'aplaudiment espontani dels centenars de persones que l'havien esperat en les Eres del Regall i la Pujada al Fossaret. Un riu de gent que anà retirant-se a mesura que nosaltres enfilàvem el barri del Llombo, de manera provisional i a contracor. De cap manera pot entendre's allí un Silenci, i en això fórem tots de la mateixa opinió.
Després, pujàrem de nou a la Vila, on acabàrem el processionar i repartírem el xocolate i la mona. 
Un bon Silenci per unes gents que tenien ganes de Silenci.