Com afecta la crisi als més pobres?
Àngel Canet Català
Durant tots aquests mesos hem estat sent bombardejats per comentaris i xifres aclaparadores al voltant de la crisi econòmica. Tota la preocupació emesa als mitjans de comunicació gira al voltant del dèficit públic, al deute que ha acumulat el nostre país per excessiva despesa (malbaratament en molts casos) del diner públic. La nostra inquietud és saber com s’han despertat pel matí les agències de qualificació, doncs sabem que un punt amunt o avall, suposa retallades en la nostra qualitat de vida. A jutjar per la informació que ofereixen els telediaris, semblaria que el més important de la nostra situació crítica siga com pot veure’s afectat l’Ibex 35 i els mercats... al servei dels quals ens posem i són ells i els seus interessos els que dirigeixen els passos de les mesures que caldrà adoptar... però, qui es preocupa de com afecta les persones aquesta situació que vivim? I especialment, com pot afectar la crisi econòmica les capes socials més empobrides?
L’origen de la crisi amaga darrere una sèrie de processos i mecanismes difícils d’entendre i d’explicar. Els últims anys hem viscut diverses transicions que ens permeten entendre algunes de les característiques amb què la crisi s’ha concretat al nostre país.
El VI Informe FOESSA posà de manifest el 2008 com els 14 anys anteriors havien contribuït a generar un clima d’eufòria en base a indicadors econòmics i de creixement, a pesar d’aquestes dades s’estaven produint, de manera velada, una sèrie de processos que comportaven un elevat risc. Risc que ràpidament podia convertir-se en perills concrets en cas que es produïra, per exemple, un canvi de cicle econòmic mundial.
I aquest hipotètic canvi es va produir. L’eufòria deixà pas al pànic en un temps rècord. Després d’aqueixos 14 anys d’èxits aparents en a penes uns mesos, eren visibles els primers efectes de la crisi: junt a l’esclat de la bombolla immobiliària començà un procés de destrucció massiu d’ocupació. Aquests processos han ocasionat un increment en la taxa de pobresa (hem passat del 19,5% a quasi el 21%) i de la taxa d’exclusió social (més del 17%). En l’actualitat ens trobem amb més de 1.400.000 llars sense ingressos. I a dia d’avui l’accés al crèdit resulta quasi impossible.
Davant aquest canvi brusc de la realitat no és d’estranyar que el pànic haja posat sobre la taula qüestions difícils de respondre. La realitat genera una situació d’inseguretat i d’incertesa que fa que totes les certeses existent es tambalegen.
De totes les qüestions hi ha dues que donen voltes en el nostre interior de forma convulsa: Quant durarà la crisi? I sobre quins valors construïm una alternativa?
Tal i com recull l’encíclica Caritas in veritate: “la crisi ens obliga a revisar el nostre camí, a donar-nos noves regles i a trobar noves formes de compromís. D’aquesta manera, la crisi es converteix en ocasió de discernir i projectar d’una manera nova”.
Per això, la cerca de solucions no pot reproduir mecanismes que, en el seu moment, no serviren per tal d’evitar la crisi que vivim actualment.
Cal substituir la lògica del mercat per a de la ciutadania (DEMOCRÀCIA I PARTICIPACIÓ). Per viure des d’altres paràmetres de relació (comunicació de béns on el meu pot ser compartit; col.laboració de manera que el que faig ho faig amb altres i de cooperació en coordinació amb altres) i apostar pel desenvolupament de polítiques de responsabilitat i de sentit. Per construir, definitivament, un model de societat vertebrat pel reconeixement de la dignitat de les persones i que no siga esclau de les circumstàncies econòmiques.
