Textos per a quatre segles
Estava la Mare. Stabat Mater
Ximo Urenya
Mestre
Estava la mare sola.
La meua soledat té el nom de Johann Sebastian Bach. El silenci absolut em fa por i és per això que quan prenc la decisió d’estar sol necessite de la companyia musical, perquè el so dels instruments, i si és possible de la veu humana, acompanyen la meua soledat i la facen agradablement suportable. És aleshores que la soledat és per mi un tast de la felicitat que anhele, la felicitat que anhela tot ésser humà.
Entre moltes de les obres clàssiques musicals que bressolen amb freqüència els meus moments triats de soledat estan algunes que tenen com a protagonista la Mare de Déu, ho he de confessar. Una d’elles és el Magníficat de Bach, i una altra és el Stabat Mater de Kzrysztof Penderecki. He recorregut uns quans dels Stabat Mater que estan gravats i és el de Penderecki el que més emocions em mou en allò que podíem anomenar l’ànima. Fins fa molt poc era el de Pergolesi el meu preferit.
Fa més o menys dos anys contemplava la imatge de la Pietat de Miquel Àngel, la tenia sempre a l’abast, mentre escoltava una qualsevol de les versions del Stabat Mater. Ara tinc penjada des d’aleshores a la porta del lloc on em refugie alguna estona una imatge descolorida que vaig retallar del periòdic El País, la qual mostra una escena de la coreografia de Nacho Duato, O domine Nostra. Cadascú es penja al seu lloc preferit allò que més li agrada. La imatge li l’he enviada al maquetador per si considera interessant unir-la al meu escrit. Cada vegada que passe per davant de la fotografia em vénen ganes de tornar a escoltar una vegada més qualsevol dels Stabat Mater que tinc guardats o d’escoltar-ne alguna de nova al You Tube. No s’acaben mai les noves versions. Però no sempre puc donar satisfacció a les meues barates passions.
Oh! Quan trista i afligida era aquella beneïda Mare del fill únic seu. No cal entendre tota la lletra d’aquesta elegia, escrita, se suposa, per un tal Jacapone da Todi del qual hi ha una versió en català del pintor Josep Llovera. D’ell he tret el vers. Però no cal seguir la lletra, a mi m’és suficient escoltar el cor, el meu i el grup de cantants que interpreten oralment la composició musical, i pensar quina deu ser l’amargor que sentirà una mare en sentir-se sola de sobte, el cos mort immobilitzat del seu fill penjant als braços. Ma mare sempre em va ensenyar a entendre el dolor dels altres com si fóra el meu dolor. I això mateix és el intente fer quan trie escoltar unes coses tan poc habituals en el panorama musical que ens serveixen els mitjans nostres de cada dia. Practicar aquest tipus de soledat triada ajuda de desrovellar els engranatges sentimentals de la nostra ànima. Hi ha altres tipus de soledat imposades per les circumstàncies, ja ho sé, però això és una altra història.
