.

.

.

.
.


.

.
.
.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Onofre Valldecabres: Quan parlem de soledat

Textos per a quatre segles
QUAN PARLEM DE SOLEDAT
Onofre Valldecabres
Periodista






Quan parlem de soledat ens referim sempre de manera quasi involuntària a l’advocació de la Verge Maria considerada en el seu dolor i solitud desprès de la mort del seu Fill, i que dóna nom a moltes ermites i capelles. Però a banda dels aspectes eminentment religiosos, també podem interpretar la soledat com a aquella carència voluntària o involuntària de companyia o al pesar i malenconia que podem sentir per l’absència, mort o pèrdua d’algú o d’alguna cosa….


La soledat ocorre a partir de que en el nostre cercle de relacions és menor o menys satisfactori del que nosaltres volguérem a causa de la finalització d’una relació emocional, separació física de familiars o amics, canvi d’estat social, com ara, la jubilació o l’atur o pot set el més trist; el cas de les persones de la tercera edat que acaben quedant-se literalment soles.

L’individu, quan se sent sol, ho viu com una experiència desagradable a la que tracta de donar explicació. I esta solitud pot estar provocada per dos causes; internes, quan consideres que eres lleig i eixe és el motiu de no tindre amics i l’altra causa, és externa, quan et sens sol perquè et consideres rebutjat al viure en un ambient on no és fàcil tindre relacions revelant-te contra eixe ambient que és causa de sofriment...