Textos per a quatre segles
LLUMS ENTRE SOLEDATS
DANIEL ALFONSO MEDRANO
Geògraf. Professor d'IES
Geògraf. Professor d'IES
Albirava en l’horitzó el tercer mil·lenni quan vint-i-quatre ontinyentins refundaren una confraria del segle XVII a les portes del XXI. La il·lusió dels seus components es respirava en un ambient general que podríem qualificar d’advers, com si els confrares volgueren caminar a des temps en una època marcada per la modernitat i per la globalització. El camí a seguir per consolidar aquell projecte no es perfilava gens fàcil, atés que haurien de remar a contracorrent en dos sentits. En primer lloc en el macroespai d’una societat cada vegada més secularitzada que viu majoritàriament la Setmana Santa com un període de vacances destinat a viatjar o al descans en la caseta. I també a contracorrent en el microespai d’una Església que evoluciona (o involuciona) cap al neoconservadorisme defensant una ideologia i una litúrgia més ortodoxes.
La Soledat ha avançat més per un camí d’espines que no de roses, tot un rosari d’adversitats que, en contraposició, li ha atorgat major grau d’unió i de complicitat entre els seus membres. Una força que ha tractat de dur a la pràctica les paraules de Joan Pau II “ la Fe que no es fa cultura és una Fe que no és plenament acollida, ni totalment pensada ni fidelment viscuda”. Podríem dir que s’ha aproximat als paràmetres aperturistes del Concili Vaticà II i ha fet compatibles devoció amb cultura i religiositat amb convivència lúdica. Tal vegada siga aquesta la clau del seu èxit, atés que ha aconseguit multiplicar la quantitat de confrares de totes les edats i la consolidació del Silenci com una de les celebracions més atractives i vistes del Tridu Pasqual ontinyentí. El fet de convertir els carrers de la Vila cada mitjanit del Dijous Sant en l’escenari d’una processó penitencial pròpia de l’època barroca atrau els espectadors a causa de la seua creença, per la seua vessant cultural o, fins i tot, com a desfilada exòtica per aquelles persones que centren les seues mirades en la parafernàlia ignorant el seu significat catequètic. I és que el transfons real s’apropa a l’actualitat a partir de l’edició d’acurats cartells i fullets explicatius de l’acte, composant noves peces musicals o tinguent com a cloenda la degustació de xocolate amb mona destinada tant als membres participants com al públic assistent.
Des que en 1999 fóra refundada la confraria, el treball constant i humil dels seus components ha permés la seua fonamentació i creixement. Des del punt de vista material s’ha restaurat la imatge de Benlliure, s’han esculpit uns nous baiards processionals, es disposa d’una seu social rehabilitada, s’han dut a terme publicacions i un llarg etcètera. Però cal valorar també el desenvolupament humà en cadascun dels confrares, la convivència intergeneracional, els àpats compartits, la il·lusió pel treball col·lectiu, l’emoció continguda de vore el pas lent de la imatge i de sentir-nos reflectits amb els punyals que tots portem clavats al cor, l’esforç dels seus portadors o els encontres amb Soledats veïnes. Ara, 400 anys després dels seus inicis, cal que tot allò que s’ha aconseguit seguisca per un camí de pervivència i de sentit comú, una tasca gens fàcil i plena de reptes, especialment pel que fa a la integració de nous membres implicats que vagen regenerant i aportant sàvia nova de forma ordenada i permanent.
Otos, setembre de 2010
