.

.

.

.
.


.

.
.
.

dissabte, 28 de febrer de 2009

Joan Amades i la Vella Quaresma. Article de Sergi Gómez i Soler



Què pot fer d’un tros de paper retallat, amb un abadejo penjant d’una mà i amb set peuets destarifats un element trascendent per a un col·lectiu social més o menys ample? Ni més ni menys que els ulls que la miren i l’estimen com a fet propi i heretat, treta d’un patrimoni comú que considerem migperdut però que és encara amplíssim, i que en ser que et preocupen una miqueta aquestes coses de la cultura pròpia d’arrel tradicional, reconeixes immediatament com a part del teu propi patrimoni personal. I n’esperes l’arribada en el moment puntual del calendari vital, perquè ens ajuda a saber on som.

Els Gegants pel Corpus, la loteria cara a Nadal, els pebrassos per a la coca de Fira, els soparets de les comparses prèvis a les festes morocristianes... I cada vegada, estem més necessitats d’aquestes fites, atés com va el nostre món de ràpid. Com que estem instal·lats en la percepció que el món va molt de pressa -fem massa feina i no disfrutem com caldria del temps que fuig-, aquests elements ens fan d’útil ancoratge. Ens subjecten a un món que no ja no ens envolta, però que hem arribat a conéixer i estimar en époques passades que sempre tenim per millors. I així ens fan reconeixer-nos dins d’un grup humà qualsevol, però més important perquè és el nostre. Són les coses que ens fan diferents als altres grups (els que no tenen el que tenim nosaltres i que per això no son nosaltres...). I si un algú vol entrar dins el nostre cercle, és d’allò primer que li parlem, on més prompte s’integra perquè ens és arrel i nord. I això, malgrat que les tantes hores de feina i els tants quefers que ens afig la vida, ens els facen oblidar o bé treure fora de la quotidianitat. Fins i tot, els podem rebutjar perquè no van amb nosaltres i preferim fugir-ne abans que no compartir la mostra anual de la suposada essència comuna, molestos potser pels excesos paral·lels que comporten. Però tampoc no ens declarem enemics, simplement preferim uns dies de vacances a suportar el terratrèmol constant de València en Falles, per dir-ne alguna. Però més tard o d’hora tornarem a necessitar-los i ens quedarem. I encara els lluirem contents si arriben uns amics foranis i volem fer-los partíceps d’aqueixa nostra “especial forma de ser” dins d’un món totalment globalitzat...


La feina d’explicar eixos elements culturals atractius és pròpia dels etnòlegs i antropòlegs socials, i també de les ties maries fantàstiques que no pots dubtar que, en preguntar, potser no tindran ni idea de la cosa, però que t’oferiran segur alguna versió o origen encara més interessant que no la suposada. I quina feina més agraïda és aqueixa, provar a entendre l’essencial de la vida a partir de la pròpia cultura, tot rebuscant en arxius com també destriant les converses aquestes... Ara mateix, estem recordant una de les persones que més va treballar en el segle XX per tornar a la nostra cultura l’autoestima que havia perdut. Enguany fa cinquanta anys, els va fer el dia de sant Antoni, que moria a Barcelona l’etnòleg Joan Amades i Gelats (1890-1959). La seua mirada d’home autodidacta, fet a si mateix a partir del món del treball en una societat totalment canviant i que perdia els referents propis a una velocitat d’espant, va arribar a fixar en una ingent obra vital les més diverses circumstàncies i possibilitats de la cultura de les terres que compartim llengua i costums. La seua mirada intel·ligent, malferida per la malaltia ocular que feia encara més meritòria la feinada, volia anar més enllà dels coms i perquès de cada element d’imatgeria i dels mites. I per això, a banda de recopilar i posar a l’abast del futur un amplíssim repertori patrimonial, va assajar, potser no amb tanta sort, de buscar el que hi havia encara més enllà, la seua sociologia bàsica, dins encara d’un corrent romanticista que veia en la cultura, com ara mateix, una reivindicació del nosaltres mateixos, plena de valors i d’essències comunitàries. L’èxit de la seua voluntat de difondre qualsevol menut aspecte cultural i el fet que salvara pel futur bona part de la memòria del ponent mediterrani tot i relacionant-lo amb la resta d’Euròpa gràcies al seu amor per la universalitat (que fou també un gran esperantista), han fet d’Amades una fita molt necessària.


Mireu-vos-el en aquesta fotografia, observant un ninot de la Vella Quaresma. “Antigament, per terres valencianes, hom vestia un ninot ben estrany i esparracat que volia simular una vella amb una filosa a una mà i a l’altra una arengada cap per avall, ben grossa i ben rovellada”, diu al seu Costumari Català famós. I diu també “Aquest ninot venia a ésser com el calendari casolà infantil de la Quaresma, que marcava les setmanes transcorregudes i les que encara faltaven per a acabar el període de dejuni i de privacions. /···/ Les cases on no els venia de gastar els dos “quartos” que costava, compraven una estampa d’aquelles en compte de fer el ninot de paper retallat, de què hem parlat. Eren molts els establiments de queviures que penjaven una estampa d’aquestes a la porta durant tota la Quaresma, amb intenció de recordar a la parròquia les privacions que comportava aquest període i l’abstinència que de certs menjars calia observar, si hom no volia caure en pecat. El diumenge de Pasqua hom solia tirar al foc la figura /···/. A Barcelona era anomenada la Bacallanera, al Pla de Bages, la Sarraïna, i al Rosselló, la Patorra”. “La personificació de la Quaresma mitjançant una vella arrugada i xaruga és comuna a Itàlia, França, Suïssa, als pobles eslaus del sud i en algunes terres de cultura germànica”.






Enguany, la Vella Quaresma més repartida a les terres valencianes, la que edita la Confraria de la Soledat d’Ontinyent, ret homenatge a Joan Amades en aquesta commemoració cinquantenal. Ja sabeu, descarregueu-la d’internet, retalleu-la, apegueu-la en un vidre de casa i, cada dissabte per la nit, li talleu un peuet fins que estiga despeuada i la Pasqua siga arribada. Segur que ho feu per motius diferents, i igual i tot oposats als del veí..., però fent-ho, fareu de manera semblant als vostres avantpassats. Fer com féien però al gust o necessitat actual. Això és la cultura d’arrel tradicional.







Aquest article ha estat publicat pel nostre Macip. Sergi Gómez i Soler, en la revista CRÒNICA, el vint-i-set de febrer de 2009